Ens agradaria compartir l’emoció que vam sentir els Tecamolsaires quan l’Emi Bellonch ens va llegir què havia fet el dia de Santa Llúcia:
Ahir va ploure, les gotes anaven caient, compassadament, sense pressa, regalant vida on queien. L’aigua, tan preada, netejava la pols adherida a les branques… i les fulles que encara quedaven subjectes brillaven en projectar-s’hi la llum dels fanals. El terra ple de fulles seques, malgrat la pluja, seguia cruixent sota els meus peus en trepitjar-les.
Avui em sento feliç, una mica refredada però feliç. M’aixeco i agraeixo la llum del dia que em permet veure el paisatge que hi ha darrere de la foscor. El cel blau cel, contorneja les muntanyes que hi ha al fons de color gris fosc, núvols baixos amaguen part del paisatge per tornar a sobresortir amb tota la seva esplendor, colors terra i verd predominen i raigs invisibles envaeixen les copes dels pins i els fan ser-ne també protagonistes.
Els records i la nostàlgia m’envaeixen, però no estic pas trista, ben al contrari, n’estic alegre. Sé que els meus pares, sobretot la meva mare, gaudeix amb mi, encara que no hi sigui, dels preparatius d’aquestes festes.
Ella gaudia molt adornant amb tires platejades i daurades el menjador, posant el pessebre i cuinant per a nosaltres plats especials que malgrat l’escassetat estaven saborosíssims.
Jo intento fer com la meva mare i transmetre l’esperit nadalenc als qui m’envolten.
No vull plorar pels Nadals passats. Aquests són al meu cor. Visc el Nadal d’ara i gaudeixo amb els que em volen acompanyar en aquestes festes. Amb tristesa, sento que hi ha qui no vol compartir aquests moments ni altres per la feina que donen. Ells s’ho perden. La vida consisteix en donar i rebre. No es pot desitjar només rebre ja que això fa que l’equilibri es trenqui i es perdi tota l’harmonia.
Aquest cap de setmana vaig tenir totes les netes i net a casa i ens vam posar les piles. Mans a l’obra! –em vaig dir– i vaig començar amb la meva filla i netes a fer avets de diferents mides, a pintar el cel i simular núvols de cotó…
La decoració va requerir una mica de temps, però va valer la pena. Ha quedat preciós. Diferent a altres anys. L’emoció que sento en treure les figuretes m’envaeix. La meva mare em va regalar el Naixement, els Reis Mags i un pastor amb les seves ovelles, quan jo tenia quinze anys. En aquell moment em vaig posar molt contenta amb aquest regal, però desconeixia que, amb ell, em regalava el somriure. Tenir les figures entre les meves mans i mirar-les em trasllada a un lloc llunyà on el temps no existeix i els sentiments s’entrellacen fent que la senti més a prop meu, si és possible. Les guardo com un tresor i cada any són les protagonistes del nostre Nadal. Sé que el dia que jo falti les meves dues filles es barallaran per elles, perquè també són molt nadalenques. El meu fill no ho és tant, però, tot i això, aquest any ens ha ajudat en la decoració. Ha quedat preciós!
Les netes i net han posat la molsa, la sorra, les figures i els llums per il•luminar el pessebre. Just rere la cova on hi ha el Naixement s’hi veuen grans muntanyes i pel damunt núvols de cotó. A continuació hi ha un petit bosc d’avets ple de molsa, seguit d’un àrid desert; després d’una cascada es veu el serpentejar del riu amb i un pont per seguir fent via cap a un llac i endinsar-te al gran bosc d’avets. Hi ha vesc repartit per tot arreu donant-li un toc de color, de tradició i el desig que la sort ens acompanyi. L’estrella que guia els pastorets cap al portal projecta la seva llum a qui la vol veure. Allà lluny, més enllà de les muntanyes, els tres Reis Mags fan camí. Amb una mica d’imaginació el Betlem cobra vida i tots el mirem orgullosos del resultat.
Acabat el pessebre, hem guarnit l’arbre, un arbre que també és vell, fa més de vint anys que el tenim. Però encara segueix dret. De plàstic. Passat el Nadal el tornaré a guardar amb molta cura, per poder seguir gaudint-ne. Quantes vivències deu guardar a l’interior.
La meva filla petita (per mi sempre serà la petita), ha estat el primer any que no ens ha ajudat, els horaris de la feina no li ho han fet possible. Però quan el va veure…es va quedar parada de com havia quedat de bonic.
El millor d’aquests dies és l’eufòria que hi ha dins de casa, escoltem nadales, posem menjar cada nit al Caga Tió. Si les netes no hi són em truquen al mòbil perquè li posi menjar. Estan impacients que arribi la vigília de Nadal.
La meva filla puja a veure’l cada dia, també està satisfeta de com ha quedat. Conversem una mica i abans d’anar-se’n aprofito i l’endollo una mica. Quin goig!
Són dies bonics, d’il•lusió i de bons propòsits. De vegades quan estem tots reunits que és bastant sovint, menjant o parlant, acostumo a fer un parèntesi i m’allunyo mentalment per observar-los amb deteniment, gaudeixo veient conscientment com conversen, com riuen, fins i tot com discrepen. Em fa bé. M’impregno d’aquell moment i tot seguit segueixo amb ells, feliç, molt feliç amb la seva companyia i la del meu home que em deixa fer i ens avenim.
I en arribar el diumenge, vaig gaudir d’una manera inesperada i en demesia. El meu fill que és poc fet a petons i magarrufes em va fer una abraçada que em va omplir el cor per molt de temps.
Serà un Bon Nadal malgrat la pujada dels preus i la precarietat de tot el que ens envolta. Mentre estiguem junts i tinguem il·lusió, la vida continuarà essent bella.
