L’Indochine –Aribau 247, cantonada amb Madrazo- és un restaurant de diumenge. No per als diumenges de cerimònies grandiloqüents, sinó per als diumenges abatuts. El diumenges que ja els dissabtes t’ho has menjat tot, que ja has fet el gran festival i que a més a més és diumenge i per tant no hi ha gaire cosa oberta a la ciutat –pecat capital- i tens ganes de sortir a menjar alguna cosa ben senzilla però ben eficaç. L’Indochine és un restaurant d’aquesta mena, de menjar oriental molt encertat per acabar la setmana sense gaires excessos. És una mica el restaurant normal dels que tenen el gust normal. Vull dir que així com aquells que es passen la gastronomia pel cul poden acabar el diumenge al Telepizza o al Mc. Donald’s, nosaltres l’acabem a l’Indochine. És el nostre restaurant normal. Per menjar-hi suau, per no pagar gaires diners i per fer un festa sense excés però fantàstica.
Ja només el servei t’embadaleix i et fascina. Entrar per la porta i que tot siguin somriures, amabilitat i educació. Aquesta educació oriental que aquí mai hem tingut ni hem sabut imitar. Només cal veure com et tracten els d’aquí i els d’allà. Fes la prova: demana una mica més d’aigua, o de vi, o qualsevol atenció que consideris, i veuràs la diferència entre les dues actuacions. A l’Indochine són encantadors i converteixen la tristesa del diumenge en l’alegria del dissabte.
Després hi ha la pulcritud de l’espai. Tot ben net i molt ben trobat. Gust alhora de decorar però sense pretensions de nou ric; tot posat on toca, com la casa que té el meu amic Miquel a Cadaqués. Savoir-faire. Sabem que som en un restaurant amb gust quan no es vol destacar res del que hi ha a la sala, quan la sala parla per si sola i no cal cap daurat ni cap bronze ni cap cosa estrident que més que elegant fa xaró.
I la carta. Plats ben suaus. Un arròs fantàstic que no porta més de 4 ingredients i que els malalts d’hospital es recuperarien molt millor si els n’hi donessin un plat en comptes de la merda que els hi posen normalment. Un plat que et desperta els sentits per la seva finor, perquè a vegades no cal fer invents i barrejar un munt d’ingredients per fer-nos els moderns i els creatius. He vist arrossos que ploraven de tant pes com duien a sobre. Que més se li pot posar a un pobre arròs? Els pollastres dolços, com si foren confitats. Els rotllets que defugen de la idea xinesa oliosa i mal posada, i aquí són en canvi d’una suavitat total. Hi ha alguns plats picants: excepcionals també. Una bona fórmula de menjar-te aquesta cuina és demanar de tot. Provar-ho tot, o gairebé tot. Demanar que et portin allò que considerin més adequat, i que vagin fent. És una forma agradable d’anar a aquests restaurants.
I com que és diumenge i hem quedat que era un diumenge abatut, un diumenge on la festa ja es va fer ahir, no cal ni demanar vi. Aigua o Coca-Cola, ben freda, gelada. I si fas la suma total t’hauràs gastat si fa o no fa el que costa una pizzota d’aquella casa o un entrepà pudent d’aquests llocs que n’hi diuen de menjar ràpid. Fer-ho bé no costa tant i no és qüestió de diners sinó de bon gust: l’Indochine n’és la prova més fefaent que conec.
Per cert, que si vols fer una mica més de festa, i aprofundir en la creativitat d’un xef, tens l’Indochine de Muntaner, by Ly Leap. Un altre dia en parlarem.
