De tant en tant, busco escrits de ja fa temps dels Tecamolsaires i aleshores els faig la sorpresa de reenviar-los-hi, espero que aquest conte de la Montse Torrents l’animi a escriure’n més ara que té l’Aleix, un net preciós.

EL NÚVOL BLANC

Un matí de gener, sobre les branques pelades d’un bedoll, se sentia el cant molt bonic d’un ocell; buscant al capdamunt de l’arbre es va veure un bell ocell, de bell plomatge i d’un prominent bec taronja. No es coneixia la procedència del meravellós ocell, però les seves plomes acolorides feien pensar que més aviat era exòtic i que –amb el fred que feia en aquell temps i en aquell país de l’est que tant se’n parla a les notícies-, potser no resistiria la intempèrie.

            Van passar els dies i l’ocell continuava estant al mateix arbre, quiet, com en espera, però sempre a les branques més altes. Mai el van veure volar amb les ales esteses i en canvi desapareixia a certes hores del dia.

            Per preocupació dels veïns, aquell hivern tan fred, s’adonaren que, feia uns dies, una velleta amb una llarga bufanda blanca s’asseia al banc just sota l’arbre. Donava de menjar als coloms i parlava amb els pocs nens que jugaven pel parc… els feia cordar els abrics i els explicava contes i cantava cançons que ells deconeixien.

            Tanta era la seva simpatia que cada dia venien més nens a escoltar les seves boniques històries i a recitar i cantar poemes. I  el més curiós és que sempre acabava els seus relats amb un fort sospir i que llavors, la iaia desapareixia acompanyada, per descomptat, d’un oh! dels nens.

            La gent no podia esperar més a conèixer el parador de la velleta i els pares van començar a vigilar les seves desaparicions silencioses; tanmateix, per més que van buscar i difondre la història, no la van poder fotografiar; els que ho varen intentar se’ls velava la imatge. I ningú no va poder saber on vivia o s’amagava la simpàtica velleta.

            Va passar el temps i la gent va deixar de fer cabal a la xafarderia. Però sempre hi havia aquell que encara es preguntava com subsistia aquella dona que estiu i hivern vestia igual… fins que un cert dia, passejant pel parc, un vell explicava que feia moltíssims anys, quan ell era un noiet, el seu besavi li explicava que quan ell era petit, una bella i molt bona amiga seva, mentre saltava pel parc, va ensopegar amb tan mala fortuna que es va fer un profund tall al cap… que ensangonada la van portar a l’hospital més proper –que ves a saber com estava condicionat en aquell temps i en aquella aldea… que llavors eren quatre cases de pagès i al bedoll els feia degronxador arrossegant les branques carregades de neu més blanca que la boira–  i que els seus pares amb el desenllaç més fatídic de la vida la varen perdre… i la seva ànima es va elevar entre els núvols i es va esvair com el fum.

            I així explica el conte que el vistós ocell és la nena que continua jugant amb els amics i després desapareix per refugiar-se en els seus somnis.

         Si avui aneu en aquest poble d’Ivankiv, ja no hi trobareu la velleta; a fi que pogués descansar, l’ajuntament va fer un concurs d’estàtues i la que va guanyar va ser la d’aquesta nina que mira cap amunt amb dos testos amb pensaments grocs i blaus com els somnis dels nens ucraïnesos. Si us hi apropeu i l’escolteu, us explicarà moltes històries de nens feliços i lliures amb bufandes taronges que un dia seran la seva realitat.

 

 

   

 

 

Article anteriorLa veu de Vila: entrevista a Santiago Espot
Article següentMons paral·lels
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.