Ens diuen que la economia va bé. Que dia a dia es recupera. Que les empreses ofereixen llocs de treball. Que poc a poc sortim d’aquesta crisi que ens ha deixat sense diners, sense feina i a molts sense habitatge.
Ara volen omplir-nos d’optimisme. Fins fa poc totes les noticies eren negatives, es pronosticava una recuperació llunyana. Ens deien fa quatre dies que mai tornaria aquell benestar del qual havíem gaudit.
La nostra Generalitat ha posat en venda molts edificis per pagar deutes. Cada dia s’apropen vuitanta catalans més al llindar de la pobresa i no es veu per en lloc l’alegria que donaria una autèntica recuperació.
Una amiga meva és víctima de l’engany de les “preferents” i ara es troba angoixada i escanyada perquè no pot tocar aquells diners. I com ella molta gent. És escandalós que una persona gran, que ha treballat tota la vida, no pugui disposar dels seus estalvis fins d’aquí uns anys, quan ja no els necessiti perquè haurà traspassat la frontera de la vida i no tindrà altre companyia que la mort.
Cada dia els rics són més rics i els pobres més pobres. Són molts els que acudeixen als menjadors de Càritas, o busquen entre la brossa el que altres han llençat als contenidors, o miren de rampinyar la cartera d’algun ingenu perquè la gana pot més que la seva voluntat. Diuen que hi ha nens mal alimentats i desnodrits. Això passa factura, amb una vida fràgil, amb escassa salut i camí de la marginalitat.
El país va bé, diuen que es recupera i jo voldria ser optimista però mentre hi hagi persones sense feina, famílies sense sostre i nens sense l’atenció necessària em costarà de creure.
