Una de les meravelles del modernisme esta essent engolida per la marabunda. El parc Güell.
Com bé sabeu el recinte va ser dissenyat pel geni d’ Antoni Gaudí. Allà mateix hi tenia casa seva fins que decidir quedar-se a la Sagrada Família a viure, mentre hi treballava.
El poc èxit que tingué la urbanització d’ estiueig de’n Güell, es veu actualment des-compensat per una afluència imparable i gratuïta de gent i més gent.
El parc Güell es un recinte gran amb tres parts. La inferior amb la casa del guarda, l’ escalinata del fito, el mercat i la plaça, que s’ha vist retratat a fulletons, llibres i postals com a conjunt monumental.
Una altra part es correspondria amb l’entrada de la carretera del Carmel, a prop del Cotolengo del Pare Alegre, i inclou la casa museu de’n Gaudí, camins i ponts amb estructures de pedra que representen palmeres i el rosari monumental amb cada una de les pedres en forma de boles que es van distribuint ordenadament a terra pels passejos. Encara podríem distingir una altra part del Parc la superior, menys coneguda de camins que enfilen turó amunt fins arribar al monument de les tres creus, com un camí de via crucis.
Tres espais diferenciats que he tingut el plaer de recórrer des de la infància, formant part d’ells i ells de mi.
El parc Güell no ha estat mai un lloc solitari. Sempre s’hi han apropat barcelonins i turistes a admirar l’ originalitat del geni i l’ atreviment del mecenes que donà nom al lloc.
El que s’ha convertit avui el parc Güell és l’exemple perniciosos de turisme de masses i mala gestió d’ un patrimoni no únicament de l’ Ajuntament, ni tant sols de Barcelona, que és patrimoni de tots els catalans.
Anar al parc Güell és haver d’ entrar apartant grups de turistes en xancletes que a qualsevol lloc es paren, també als accessos. La massificació arreu és exagerada no és possible veure el banc ondulat de la plaça de sobre el teatre per la quantitat de gent que hi ha asseguda. Els camins i passejos son plens d’una corrua de venedors de l’ impossible. Mims d’aquells que es fan gràcia a ells mateixos, pallassos de l’absurd, indis venent figures d’elefants de mirallets, negres amb top manta, ocupes bruts amb gossos bruts, percusionistes de tambors africans que han pres possessió de les creus del cim per anunciar la seva doctrina i molts més encara que com un imant s’han vist atrets pel Parc Güell seguint l’afluència de milers i milers de turistes que estic convençut surten igual que entren perquè així és impossible veure i comprendre res de res.
Si la massificació continua perdrem el parc Güell. Hom té la sensació que ja no és del ciutadà, un lloc nostre i en poc temps el perdrem perquè se l’ enduran a bocins, ara un xic i demà un xic més com el que se’n du les estalactites d’ una cova fins a ser un simple forat.
Que hi fa l’ Ajuntament?
Tres noies juntes vestides de color verd i amb un una llibreta que semblen ser enquestadores, son la única presencia de l’autoritat municipal al recinte. Res més. I encara bo que no hi passi res pitjor, com a l’ amic Felipó!.
Desprès d’un recorregut decebedor, he marxat a casa mentre darrera meu sonaven els acords del Viva España de Manolo Escobar.
Ocupes, venedors ambulants, massificació, crits, tambors, música deslocalitzada…
El parc Güell és el reflex d’ una Barcelona que a força de fer entrar gent a casa, ens treu fora als de dins.
Aquest matí de finals d’octubre he anat a visitar el Parc Güell.
Tant que ha fet en Gaudí per casa… Hi farem res nosaltres per en Gaudí?
