La meva joventut queda enrere però tinc el record dels Beatles, del Serrat, del Llach i també de les ballades des sardanes que m’entusiasmaven.
Quan una té una edat va perden les il·lusions però guanya en experiència. Sovint se’ns critica perquè no sabem adaptar-nos al món modern, no obstant ens sentim responsables del que hem fet sense donar les culpes a ningú.
Meditant te n’adones que has viscut una revolució sexual, que el món s’ha transformat, que vivim a l’època dels ordinadors, del mòbils i de tantes coses que passen tan despresa i que d’un any a l’altre queden endarrerits.
La meva generació no van eliminar la bona veu dels cantants, ni la melodia de la música, ni el compromís de la parella, ni la unió de la família, ni el respecte als ancians, ni la paciència en les nostres relacions, ni tantes coses que molta joventut actual ignora, perquè en la seva educació hi falta alguna cosa.
He perdut la joventut però tinc edat per dir les coses que no m’agraden. No tinc paciència per escoltar la música de molts decibels, ni el tràfic intens, ni aquests polítics mentiders, ni els joves provocadors, ni el sexe sense amor, ni la falta de respecte per les persones grans i sobretot odio la falta de sensibilitat i la falta de valors.
No obstant puc meditar i mirar el meu passat amb alegria, quan sabíem valorar la joguina que els Reis ens havien deixat, un tímid viatge a qualsevol lloc de Catalunya (anar a l’estranger era l’excepció), el goig d’anar al cinema a veure aquella pel·lícula que ens feia somiar mitja setmana, el vals ballat amb un ballador àgil, l’anada a Montserrat una vegada a l’any i tantes petiteses que ens feien feliços.
En aquells temps en els pobles no hi havia piscines i ens banyaven a la riera amb uns banyadors decentíssims, ni hi havia aquests supermercats gegantins, però anàvem a la botiga i érem atesos per un botiguer amabilissim, teníem un tocadiscs gros i feixuc que omplia de melodies la casa.
Vivíem sense televisió, ni vídeos i la nostra vida familiar era més plena. Parlàvem molt, ja que res ens destorbava i he de confessar que érem tant o més feliços que molts joves que et miren aïrats o pietosos creien que el món és seu.
Ara que els anys no em deixen callar he de confessar que no esborraria res dels meus anys joves, que l’únic que puc envejar és que la suma dels dies és cada dia més llarga i he refugiar-me amb goig en coses que m’agradin que abans no havia pogut assolir. A cada època pot haver-hi felicitat i en la maduresa quan recordes els anys viscuts et sents realitzada.
