Convergència i Unió ha estat, tradicionalment, una fórmula basada en el poder. Realment va ser un invent d’èxit, que va saber conjugar l’acció política més prosaica amb el sentiment popular d’una catalanitat un punt indefinida. Justament aquesta indefinició és el que va fer factible que sota unes mateixes sigles s’hi poguessin trobar ferms independentistes, partidaris del pactisme de peix al cove i, directament, gent sense cap mena d’ideologia que cercava l’empara del poder que dèiem abans. D’aquests darrers n’és ple arreu de Catalunya i, a comarques, són de CiU, mentre que prop de Barcelona es van anar fent del PSC. És un problema que no solen tenir altres partits –en tenen d’una altra mena- perquè, en aquests altres casos, la militància més aviat ha requerit esforços que no pas ofert recompenses.
Amb això no vull dir que a CiU no hi hagi patriotes convençuts i persones que s’ho creuen. Però aquesta mena de gent, diguem-ne aprofitada, va cap on empenyin els resultats. Si tot va bé defensant les energies renovables, les autopistes de pagament o les sardanes, defensaran les energies renovables, les autopistes de pagament o les sardanes. I si tot va bé defensant la independència, defensaran la independència. Però si tot va malament, i quan diem malament s’ha de pensar en la seva mentalitat estrictament partidista i personalista, és molt probable que vulguin tallar caps i fer passar als altres per l’adreçador, per molt lloables que siguin els objectius d’aquests altres.
Jo no crec que Duran sigui espanyolista. Tampoc crec que sigui catalanista, per descomptat. Duran és de Duran, dels seus resultats polítics, de la seva capacitat d’influència, de la seva vanitat i de la seva butxaca. Hi ha matrimonis mal avinguts que aguanten junts per por del “què diran”. Tot el poble sap que no es poden veure, que ella porta unes banyes que no passa per la porta i que tenen un retrat d’ell al Club Whiskeria com a reconeixement de les moltes hores que hi ha passat. Però, tot i així, continuen junts per una inexplicable obsessió amb el pensament dels altres. Convergència ha aguantat les constants deslleialtats de Duran amb la federació i el país perquè no sigui dit que tenen tensions internes, com si no fos evident a simple vista. I, per no deixar les coses clares quan era hora, tenen l’enemic a dins, de portaveu a Madrid, i uns quants diputats al Parlament de Catalunya que no se sap cap on tiraran.
Si Duran es decideix a fer un pols a Mas, caldrà estar atents, a més, amb què faran els aprofitats, aquells que necessiten uns resultats de partit –no de país- per conservar el seu insignificant lloc en qui sap quin consell comarcal. És per això que Junqueras diu que és més important fer arribar al procés a lloc que no pas que ERC guanyi les eleccions. Però si mai ERC ha de guanyar i són uns altres els que es tiren enrere, la culpa no serà d’ERC, sinó dels que defalleixen pensant exclusivament en ells mateixos.
