L’art mal entès de la política permet als partits i als seus líders pensar una cosa, dir-ne un altra i fer finalment tot el contrari. Només en casos excepcionals on el tema requereix de un sí o un no, els partits es veuen abocats a escissions profundes en un sistema partitocràtic com el nostre. El debat sobre el procés independentista i el dret a decidir està generant aquesta necessària definició i és inevitable que partits com el PSC estiguin vivint l’esperable, per lògic, procés de desintegració.
Sorgeix el dubte de com reconciliar posicions antagonistes en nom del pluralisme i aquesta és una equació sense solució. El PSC es dividirà inevitablement entre partidaris i detractors del dret a decidir i la independència. I el mateix li passarà a CiU si Unió i l’omnipresent Duran (candidat sempre a tot i en tot lloc) segueix posant el seu patrimoni polític al servei de la causa unionista.
En un partit es pot ser crític amb l’execució de determinades polítiques públiques, amb les decisions dels dirigents, amb els pactes, amb les actituds, amb els arribismes… I s’han de discutir les propostes, les idees, els programes, els candidats. S’ha d’acceptar amb resignació la derrota i fins i tot els polítics magnànims saben administrar les victòries recollint propostes vàlides de la seva oposició. Però el posicionament sobre lel dret a decidir i la independència no admet ni pluralismes, ni sectors crítics, tal com està muntat tot plegat ara mateix. Cal saber a què juguem i què votem. Per això malgrat pugui semblar que el PSC s’està diluint entre crítics pluralistes i direccions intransigents, el PSC s’està aclarint. I això ho han de fer tots els partits. I sobretot, totes les coalicions.
És clar que molts d’aquests problemes desapareixerien en un sistema de molta més qualitat democràtica, com són els anglosaxons, on els representants polítics no estan sotmesos a una estricta disciplina de partit sinó a les ordres dels ciutadans que els han escollit.
