Moltes vegades quan parlo amb algú i expresso la meva total i absoluta addició a l’escriptura i la lectura, molta gent em mira com si estigués mig foll. La cosa encara va més enllà si dic que no hi ha cap dubte que les lletres, les paraules…l’escriptura en fi, ha estat l’invent més gran de la humanitat. Suposo que molts d’aquests són els que consideren que agafar una ploma per escriure o un llibre per llegir, és una pèrdua de temps davant d’altres activitats sens dubte més interessants com rascar la pantalleta del mòbil, discutir de política o mirar un partit de futbol.
Si fem una mica de memòria, caldria recordar que l’espècie humana va fer la seva aparició al món fa aproximadament uns 90.000 anys. Aquesta espècie, però, va tardar 85.000 anys, en descobrir els avantatges de l’escriptura ja que no va utilitzar-la fins l’any 3.300 aC. No ho dic únicament jo, sinó que està reconegut que aquest descobriment es considera com un dels més grans de la humanitat i va tenir lloc a les terres de Mesopotàmia. La seva finalitat fou la de trobar un mitjà per controlar l’entrada i sortida de gra i d’altres elements, davant el creixement de les primeres grans ciutats. Fins aquell moment el control d’entrades i sortides, compres i vendes, negocis i préstecs, es feia utilitzant… la memòria…!
Inicialment els símbols (que no lletres) de l’escriptura es feien ratllant superfícies toves (com el fang) amb canyes o punxons. Per aquest motiu el significat inicial del concepte escriure, estava relacionat amb aquesta activitat, tal com ho demostren totes les llengües antigues. Així tant en el grec “γράφω” (pronunciat “grápste”) com en el llatí “scribere”, vol dir “fer ratlles”. Hi ha escriptures com la maia o la dels ibers que és poden llegir, però no s’entén o costa molt d’entendre el que signifiquen. Aquest fet el podem comprovar nosaltres utilitzant les nostres lletres per escriure paraules inexistents.
L’escriptura és una tècnica per transformar els sons de la parla en senyals materials, utilitzant signes gràfics, icònics o convencionals, per representar el missatge parlat o el pensament propi de la imaginació o el coneixement, a fi de que aquest tingui permanència.
Quan diem signes “icònics” volem dir que tenen una relació figurativa i representativa vers el que signifiquen. Així si dibuixem una casa o un peix, de seguida tothom sap a que ens referim. Pel contrari els anomenats signes “convencionals”, s’han creat per acord entre els parlants, però no tenen relació amb el que signifiquen. Si escrivim “mare” en català, aquestes quatre lletres per si mateixes, no tenen res a veure amb la dona que ens ha portat al món, però els creadors de la nostra llengua li van donar aquest simbolisme. Les mateixes lletres, situades en el mateix ordre quan s’expressen en un altre llenguatge com l’italià, tenen un significat ben diferent. L’evolució dels signes icònics cap els convencionals, que un cop desenvolupats tenen moltes més possibilitats i abast, la podem observar a la figura adjunta al present escrit.
L’escriptura té un avantatge fonamental respecte del llenguatge parlat: la seva durabilitat. Les paraules se les emporta el vent (“verba volant”), però l’escriptura pot perdurar durant milers d’anys, com s’ha demostrat. Podríem dir doncs que la funció principal de l’escriptura es fer perdurar la memòria de la humanitat. D’aquí la seva importància cabdal.
Curiosament, la literatura com element d’escriptura sempre ha estat una petita part de tot el que s’escriu. Es calcula que actualment els textos literaris (novel·les, estudis, assaig, poesia…) sols representen el 5% de tot el que s’escriu al món. El 95% restant correspon a l’anomenada “escriptura pràctica”: contractes, articles, propaganda, lleis, normes, etc. Des d’un punt de vista pràctic doncs encara té més importància l’art d’escriure ja que condiciona les nostres vides. Un altre avantatge fonamental de l’escriptura és la possibilitat de revisió del que s’escriu. Abans d’ensenyar, llegir o fer públic un text, el podem mirar i remirar, corregir i comprovar tantes vegades com vulguem. Les paraules , pel contrari, un cop pronunciades ja no es poden canviar.
Per acabar podem afirmar també que la relació entre la parla i l’escriptura és fonamental. Sense parla no hauria existit l’escriptura i sense escriptura el món no hauria evolucionat ja que les seves comunicacions s’haurien limitat al llenguatge de signes, la limitació dels quals és evident. La llengua parlada i la llengua escrita són els símbols externs d’un país. Per això el principal objectiu dels conquistadors o vencedors de les guerres ha estat sempre destruir els tresors escrits dels països ocupats ja que d’aquesta manera s’afebleix la llengua i la cultura. Això ja ho va fer el papa Teòfil I, l’any 391 dC, cremant els 700.000 rotllos de papir de la biblioteca d’Alexandria. Els colonitzadors espanyols, amb Cortés al front, van cremar tots els llegats escrits dels asteques, els nazis eliminaren tots els llibres de que van trobar a Polònia i, en fi, aquí a casa nostra el dictador Franco va fer cremar molts dels fons literaris en català que hi havia a les biblioteques, en acabar la guerra civil, el 1939.
Doncs bé, si em tot el que hem explicat aquí, algú encara posa en dubte la vital importància de la paraula, li farem una pregunta: sense aquestes paraules seria possible la vida com es viu actualment? De la seva resposta en traurà la conclusió.
