Xavier Pagès és un autor força conegut en aquesta publicació, tant o més que a Martorell. Per factors personals, i també perquè és el director de la Coral Ars Nova, té una projecció pública que pot distorsionar la seva percepció com a creador, cosa la qual intentaré que no passi en aquestes línies.
Xavier Pagès es va estrenar en la poesia amb el llibre ‘El temps de les engrunes’ (2009). La presentació del recull va ser un petit succès d’estime a la capital del Baix Llobregat Nord: no és fàcil aplegar més de cent persones en un acte poètic local. Va pagar la pena assistir-hi, ja que va estar molt ben dissenyat: diferents lectors, projecció d’imatges, acompanyament musical, interpretació al piano d’un poema propi… La del llibre de què parlaré també va ser un punt atípica: no va recitar l’autor, sinó uns nois joves, alguns de la família política. Es pot afirmar, doncs, que en Xavier Pagès les facetes docent, musical i poètica conviuen amb naturalitat.
Pel que fa a ‘El pont sobre el mirall’, el mateix poeta s’encarrega de remarcar en el prefaci que no es tracta d’un recull amb un lligam feble de les baules, sinó d’un llibre amb un fil conductor: “no és un recull de poemes ni una selecció, està batallat del primer al darrer poema”. El volum s’estructura en cinc capítols. “El mirall” és el més clarament autobiogràfic i retrospectiu. “Santoral a mida” i “Domèstiques” aborden el món tecnològic, que a judici de l’autor és alienant i ens allunya dels fets substancials de la vida. “El pont” i “El pont sobre el mirall”, finalment, són parts del llibre en què s’intueix una transició cap a una nova manera d’afrontar els fets vitals que comportaran travessar el cap d’Hornos de la quarantena.
Si l’obra de molts poetes es pot emmarcar en una tensió entre contraris, en una dialèctica, la de Xavier Pagès no n’és una excepció. En el cas de Cernuda, la tensió s’estableix entre la realitat i el desig. En el d’Ángel González, l’esperança sempre a punt de defallir importa menys que el convenciment que cal lluitar contra la dictadura franquista i els reaccionarismes, per l’imperatiu ètic. En el cas de Xavier Pagès la dialèctica s’estableix entre el desànim i l’esperança, entre el desànim provocat per la caiguda de les certeses i la necessitat de l’esperança, però sense matisos de poesia cívica.
De forma coherent amb el que s’ha exposat, força poemes de Pagès són una lloa de l’aurea mediocritas. Com a ‘Diògenes’:
“Aplegues renúncies al teu cau,
conviure amb elles no et suposa cap entrebanc” (p. 38).
Altres poemes tracten de l’acceptació, que a vegades adopta un to admonitori i aborda el tòpic de la vanitas vanitatis.
També cal destacar el pas endavant respecte del llibre anterior pel que fa a l’ús de l’humor. L’acidesa i la ironia, sovint amorosides per la tendresa, hi són de tant en tant en aquest llibre, i utilitzades amb més naturalitat:
“Truquen insistentment d’un telèfon 900. / Però no hi ha foc ni guerra ni terror. / Només un operador benintencionat / que et vol vendre una caldera, / i tu, educadament, li cantes el preàmbul / de la constitució turca: “…en el temps que passa mentre / llegiu aquests articles, / cent mil grecs intentaran envair-nos…”. / Ara, sempre que em truca, em demana / que li reciti uns versos d’Espriu”. (p. 39)
Hi ha altres poemes, com el de la pàgina 40, sobre l’ànsia de viure i allò que es perd per culpa d’aquesta ànsia, “un esclavatge / profund i volgut”. (Una concepció, dit sia de pas, a les antípodes del que David Carabén, el vocalista i compositor de Mishima, ha qualificat de “l’ànsia que cura” en el disc homònim.) Un altre concepte que sovinteja en els versos de Pagès és el de la intimitat. La intimitat que salva de les màscares, en la qual hom pot mostrar-se com és realment.
En darrer lloc, cal destacar també les pinzellades metapoètiques que treuen el cap ara i adés. Com el poema de la pàgina 73, sense títol, sobre el poema nonat:
Deixar poemes per acabar / té la virtut que, quan els tornes / a llegir, no saps ni què volies dir / ni com, / i acabes esborrant-los. / Com aquest.
‘El pont sobre el mirall’ es tracta, en suma, d’un llibre de poemes en el qual l’autor fa un pas endavant notable pel que fa a capacitat de construcció del poema i del concepte d’un llibre. Segur que no serà pas l’últim de l’autor.
