El 12 de novembre de 2019 Pedro Sánchez i Pablo Iglesias anunciaven la creació d’un govern de coalició amb el líder de Podem com a vicepresident. El més singular d’aquest fet és que les eleccions s’havien celebrat tot just dos dies abans. Conscients que la repetició electoral, fruit d’especulacions fallides amb les enquestes, només havia servit per fer perdre diputats a l’esquerra, per desmobilitzar la ciutadania i per permetre un creixement a l’extrema dreta, els protagonistes del pacte van deixar de fer l’indi i van posar fil a l’agulla immediatament. Les línies generals es van establir de seguida i només calia anar perfilant els serrells d’allò que s’anomena sottogoverno.
A Catalunya, en canvi, el vicepresident Pere Aragonès ha signat el decret per a la constitució del Parlament de la XIII legislatura, acció que activa el calendari per al debat d’investidura, i encara no s’ha pogut anunciar la coalició governamental que formarà l’executiu dels propers quatre anys.
Veient els resultats del 14 de febrer, la lògica ens diu que Aragonès hauria de deixar l’artificiós títol de “vicepresident amb funcions de President” per esdevenir “President” a seques. Al cap i a la fi, només hi ha capacitat de formar una majoria a l’entorn de la seva candidatura. L’altre partit amb el qual empata amb diputats, el PSC, no hauria de comptar amb prou suports, si no hi ha cap maniobra estrafolària, per accedir a la presidència de la Generalitat, ja que la major part dels parlamentaris s’enquadren a les files dels partits independentistes.
És clar que si no s’ha publicitat un acord de govern, en el millor dels casos, és perquè alguns dels actors de la negociació deuen esperar treure rèdits de la pressió que suposa l’inici del compte enrere. A mesura que vagin passant els dies i que l’amenaça d’unes noves eleccions es vegi menys difuminada, l’actor principal, amarat d’una suor freda i pres d’un atac de nervis, pot veure’s empès a fer millors i majors concessions als seus possibles socis, davant del perill d’acabar perdent la presidència de la Generalitat. L’inquietant tic-tac del rellotge aguditzant la desesperació i liquidant la paciència.
En el pitjor dels casos, però, pot ser que qui ha perdut la posició preeminent dins del flanc independentista, és a dir Junts per Catalunya, cregui que li convindria una segona oportunitat, esperant revertir la situació i, així, no haver de cedir el Palau de la plaça de Sant Jaume. Un traspàs que no cal ser gaire perspicaç per entendre que es fa a desgana, com és ben lògic, perquè a ningú no li agrada perdr, i encara menys si has estat al capdavant de la institució durant trenta-tres dels últims quaranta anys: pots arribar a interioritzar que el privilegi s’ha convertit en un dret.
Ara bé, si aquest darrer supòsit, el de tornar a convocar-nos a les urnes, acabés esdevenint una realitat, enlloc no és escrit que el repartiment d’escons hagués de ser més favorable als de Borràs del que ho va ser fa vora d’un mes. Això forma part del camp dels desitjos, no del de les ciències empíriques. Però, suposant que sí, que Junts obtingués un vot o un escó més que els republicans, quin incentiu tindria aleshores Esquerra per posar-ho fàcil a qui li ha negat el pa i la sal? Cap ni un.
Com que aquest escenari, per poc que s’hi rumiï, només serviria per trencar la confiança d’una manera definitiva o, si més no, molt duradora entre els partits independentistes, l’hauríem de considerar poc probable per excessivament temerari. Per tant, qualsevol allargassament intencionat dels tractes per fer govern, a mode de bluf de jugada de pòquer, és poc creïble i dirà molt en contra de qui el practiqui, per irresponsable.
