Si d’alguna cosa es podia sentir orgullós el President Barrera és de no haver-se doblegat ni intel·lectualment ni materialment davant de ningú, amb una fermesa ideològica que sempre anà acompanyada d’autoexigència i generositat. És per això que quan aquests dies la caverna papanata sentencia, se’m posen els pèls de punta i penso que tot i que el país que de jove visqué el president ha canviat, hi ha certs sectors que s’han quedat immòbils en el temps.
Fora bo recordar que l’aleshores estudiant Barrera va defensar en tot moment una universitat catalana i democràtica. I ara pot semblar fàcil, però en aquell moment no ho era gens. Per una banda hi havia els que anunciaven una “cruzada salvadora por España, Cataluña y la Universidad de Barcelona”. Falangistes no-estudiants, entraren armats a la Universitat amb el vist-i-plau dels agents i agrediren estudiants. Estudiants com el Barrera foren detinguts, mentre els altres quedaven indemnes. Per altra banda, hi havia els anarquistes i comunistes, entre altres els de la JSU, que van intentar controlar la FNEC per tal de reconvertir-la en una branca estudiantil de la seva revolució proletària, per tal d’acabar així amb el sindicalisme nacionalista independent. Ell, com a Secretari de Finances i la resta, ho aconseguiren evitar. Mentre uns es dedicaven a conspirar i uns altres a bombardejar, els membres de la FNEC, acusats de poc compromís, anaven al front, enviaven llibres, premiaven treballs, organitzaven colònies per a nens refugiats i classes per a obrers.
Lluità com a voluntari al Front de l’Ebre i el Segre. Derrotat el país, tirà les armes a la frontera de França i arribà a peu sense saber res de la seva família, i sense diners, menjar ni roba al Camp d’Argelers, on començà un exili que duraria fins l’any 1952. Tot i així no es donà per vençut i entre d’altres fites aconseguí que els estudiants catalans s’instal·lessin a la Cité Universitaire, on va coorganitza diferents activitats. El 1946 esdevé Secretari General de la FNEC i al Congrés Universitari de Praga aconsegueix que els estudiants catalans tinguin representació pròpia.
Amb el seu retorn al 1952 comença la seva col·laboració a l’ERC que no deixaria de ser clandestina fins a l’agost del 1977, més tard que el PSUC, al maig, i el PCE, a l’abril. El temps i les baixes li fan assumir responsabilitats, al 1976 la Secretaria General. La transició porta la legalització de partits i ERC demana el vot en contra al referèndum de la Constitució. Tot el contrari que el PCE i el PSUC, que es van posicionar a favor de la constitució que establia una monarquia triada per Franco i una falsa autonomia que el temps ha anat desvetllant. Les eleccions al Parlament del 1980 fan guanyador amb 43 diputats al President Pujol. L’ERC del President Barrera amb 14, planteja amb fidelitat a les seves idees i al seu país, constituir un govern on al sí del mateix hagués una majoria d’esquerra i nacionalista, oferint al Raventós amb 33, la presidència amb un pacte entre CiU, PSC i ERC. Raventós, però, s’hi va negar perquè volia un pacte amb el PSUC. El President Barrera, veient el pati i curat d’espants, preferí donar la Presidència al President Pujol, tot i sabent que aquest fet li acabaria passant factura a ell i al seu partit.
El debat que plantejava Weber entre viure per o de la política, el President Barrera el veié sempre clar: quan no es pot viure per a la política representativa, es pot viure la política des de la societat civil, com ja d’estudiant havia fet. El marcà tant la guerra i el franquisme que si no hagués estat per aquests esdeveniments probablement mai no s’hauria dedicat. I la veritat és que no li ha mancat preparació, feina, vocació i veure món. Per això quan veié que havia perdut suport al Consell Nacional del partit decidí donar pas, i continuar la lluita fins als últims dies, on ja el seu posat corbat i cansat, d’home que ja ho ha viscut tot, es contraposava a la seva lucidesa i fermesa a l’hora d’explicar els motius de la seva llarga i dura lluita. Una Catalunya Lliure. Per això quan aquests dies escolto o llegeixo les sentències al President Barrera per part d’alguns jutges de l’única veritat immòbil en el temps, penso en el molt que tenim per avançat i tot el que ens queda a fer, a la nostra generació. I aconseguir-ho serà la millor manera d’honorar la seva, la nostra i les que vindran després.
Aitor Pérez i Codorniu
President de la FNEC
