Fa uns dies vaig aprendre una paraula nova: externalitat. Bé, més aviat un concepte econòmic. Me la va pronunciar, explicar i després comentar amb exemples una persona del meu entorn més proper. Tan proper que cada dia fem el primer cafè junts abans d’engegar el dia a dia particular i comú a la vegada. I, aprofitant els seus coneixements, jo indago més a fons en el que acabo d’aprendre, reblant amb gosadia les seues explicacions per demostrar que soc una alumna avantatjada i en endavant sabré aplicar amb coneixement de causa el que ara ja sé.
De fet, jo ja sabia això que m’han explicat. Ben mirat, només he après a posar-li nom que defineix i captura una sèrie de fets relacionats amb certes actuacions individuals o empresarials que produeixen determinats efectes sobre els consumidors. Això és precisament la gràcia d’aprendre i d’ensenyar: en realitat t’adones que no estàs aprenent res nou, sinó que algú li ha donat ordre i forma i l’ha fet sortir a la llum.
Doncs, com deia, és fent el primer cafè quan remugo entre dents davant d’una imatge del primer informatiu del dia. Està bé això de ser el primer en algunes coses, encara que sigui per remugar a gust quan veig una de les cales més idíl·liques de la nostra costa (primer dubte: de qui és la costa?) farcida d’embarcacions de luxe fondejades les vint-i-quatre hores massa prop del trenc de les onades, surant sobre les aigües blaves que ara ja no ho són tant. La cala ara ja té propietaris, amb dret exclusiu d’ús i gaudi. ¿Això és el benefici que ens aporta als estiuejants matiners que anem a peu per un camí de ronda el fet que cada cop hi hagi més persones amb prou poder adquisitiu per llogar o comprar un iot o un veler d’alta gama? I llavors la paraula de la primera línia, pronunciada per la primera persona que veig cada matí, és capaç de capturar aquesta fallada: estem davant dels efectes de l’externalitat. Efectes negatius, està clar, d’una activitat turística que produeix uns beneficis econòmics al sector i alhora perjudica els usuaris que estan fora del circuit
No m’ha ensenyat res de nou, és ben cert; ja sabem que hi ha fàbriques que contaminen i provoquen molèsties, que els cotxes fan fum i soroll i que les granges de porcs poden acabar contaminant el subsòl. No obstant, el concepte, un cop explicat, m’ha il·luminat com si fos un raig de llanterna. Materialitzat en paraula –atrapat, per tant– s’és capaç d’analitzar-ne el perquè i entendre els seus efectes. Podem generalitzar i reconèixer-lo en altres contextos. En definitiva, podem preveure maneres de corregir-los i evitar-ne les conseqüències i, si més no, exigir protecció o compensació. No és el mateix identificar l’origen d’una avaria amb el nom encertat que intentar tapar forats.
I com que la vida s’entesta a fer-nos aprendre, he esbrinat que també hi ha externalitats positives. És dir, que podem estar rebent un impacte positiu sense participar en la compra ni la venda de cap producte. Un clar exemple seria rebre els beneficis de la investigació o el descobriment d’una nova vacuna. Les campanyes de reciclatge o la instal·lació de plaques solars també repercutiran positivament. Però a les portes del mes de setembre trio l’educació com a millor exemple d’externalitat positiva, traient aquest procés fora de les parets de les aules per transportar-lo al seu origen genuí: la família, el carrer, la comunitat, l’autoaprenentage, l’exemple.
El món és una immensa escola. Una resposta assenyada d’un adult pot influir positivament un adolescent. La pregunta inquisitiva d’una criatura farà donar tombs a la ment més sorruda. La intervenció del teu company/a en un taller formatiu o una conferència et pot fer capgirar una opinió. La conducta civilitzada d’un grup de viatgers farà que tu també la mantinguis. El somriure i l’interès per aprendre s’escampen com una taca d’oli. Tot allò que invertim (en recursos econòmics i accions individuals) en educació repercutirà positivament en la societat, és a dir, en tots nosaltres. En algunes cultures africanes, els nens i nenes són educats per la tribu; tothom té un paper clau en la seua formació, garantint així la igualtat i el sentit de pertinença.
Fem-los empàtics i compassius. Crítics i responsables. Respectuosos i amb autoestima. Lluitadors i comprensius. Afectuosos. Acollidors. Generosos. Exigents. Diferents. Artistes. Creatius. Agosarats. Inquiets. Feliços. No cal que els fem preciosos i bonics; els infants sempre ho són.
No és fàcil la tasca. Per això tots n’hem d’assumir la nostra part.