Ara que és temps de platges, piscines i banys als rius, vet aquí un record del meu primer vestit de bany. Encara sento la calidesa del somriure en el meu rostre encara infantil en veure el banyador, el primer que vaig tenir: era de color taronja i me’l va comprar la meva tieta Angeleta un dijous de mercat a Sant Sadurní d’Anoia.
Era un encàrrec de l’àvia Maria, que no volia que em quedés sense poder anar amb les altres nenes a la ‘piscina’. En realitat, la ‘piscina’ era una bassa bastant gran propietat d’aquesta finca a prop del poble i els amos no hi posaven cap impediment: alguna tarda ens portaven berenar i tot. La bassa estava plena d’una aigua tan fresca que cremava, possiblement era aigua d’una mina subterrània. Vam haver d’esperar que uns quants dies de sol de juliol l’escalfés una mica per poder ficar-nos dins. Mentrestant, ens acontentàvem a seure-hi a la vora, amb les cames tímidament dins l’aigua que a estones movíem com si fossin peixos nedant.
Quina sensació de llibertat que experimentàvem, aquelles glorioses tardes d’estiu de la nostra adolescència! De fet, era un sentiment compartit que no obeïa a haver-nos escapat de cap presó, ni molt menys fugit de cap restricció o prohibició: teníem el permís de casa. Ni la tieta ni l’àvia no havien pogut fer res del que ara elles em deixaven fer a mi, i mira que era innocent. No volien que estigués tancada a casa com elles ho havien estat per l’imperatiu moral i social de l’època: ni els ulls els deixaven alçar dels boixets o de la peça de roba que estaven cosint, no fos cas que veiessin alguna cosa que no havien de veure, deia l’àvia.
Aquella sensació fonda d’enlairament que vivíem en aquell temps d’esbarjo provenia de l’anhel del cor de la nostra edat jove: la més gran de la colla tenia catorze anys, jo en tenia dotze i, com les altres noietes, em sentia tan confortable com feliç amb el banyador color taronja posat. El seu tall elegant em feia sentir com una noia de pel·lícula.
La tieta Angeleta havia encertat de ple el meu estat d’ànim que anava tan d’acord amb el banyador que vestia el meu cos en creixença, un cos que a poc a poc anava prenent la forma d’una dona en aquell temps en què el temps encara no passa de pressa sinó que s’entreté en la contemplació del joc i les converses d’un grup de noies, expectants del seu futur, en aquelles plàcides tardes d’estiu: llargues hores d’un paradís càlid, d’un jardí entre vinyes de color daurat i pàmpols que amb l’airet fi de la marinada es movien tan alegres, tan riallers com aquell color taronja del meu primer vestit de bany.
