No caigueu en la trampa. El cas Millet té un sol responsable: Millet. Que en respongui davant qui calgui . Es un frau i punt.
No m’interessa el cas Millet. És evident que el faran servir els socialistes, amos i senyors del 98% del pressupost públic que es gestiona a Catalunya , amos del 98% de la premsa escrita i de quasi totes les ràdios i televisions. Volen un país sotmès. Són molts els qui en viuen (uns 50.000 càrrecs polítics socialistes de tots nivells i administracions?).
Si es vol obrir un debat seriós sobre el sistema de finançament partits i el control de despesa de les administracions, que sigui per acabar amb la opacitat actual i els immensos xanxullos de tota mena que l’actual “silenci” imposa. Si nó, tampoc m’interessa. Prou de cortines de fum!
La meva preocupació com a industrial català, és un altre. Fa ja prop de un any que estem sota mínim de comandes. Quasi tots els sectors industrials han patit davallades de producció de entre 30 I 50%. Poca broma. Molts no ho resistiran
Hores d’ara tothom ja sap que la crisi financera-immobiliaria ha tingut com a danys col·laterals la caiguda de consum i en conseqüència , una aturada de la producció (aturada, ja que el sobre estocatge ha fet que caigudes de un 20% en el consum fossin de un 40% en la producció).
Tothom ho sap, però qui ha d’actuar no ho fa. Als industrials que quedem, ja no ens preocupen els resultats del 2009, ni els del 2010. Ens preocupa saber si encara hi serem al 2011. Podem sobreviure amb l’actual caiguda d’activitat? La resposta és que depèn. Si durant el 2011 ens hem d’enfrontar a una pujada de costos, molts estaran condemnats a morir. Les polítiques econòmiques dels governs han de tenir , òbviament un abast de curt termini (com les obres de voreres que ens estan acabant la paciència), però han ser sobretot efectives en el llarg termini.
Són els socialistes del estat espanyol que condiciona la nostra activitat econòmica. Podran dir que la culpa de la crisi és mundial, però la sortida , passa per polítiques locals. Només alguns exemples del què fan i no fan.
1/ ELS SOCIALISTES ESTAN PUJANT ELS IMPOSTOS. Més enllà del ja sabut espoli fiscal, el pànic davant del previsible dèficit públic els ha focalitzat en la recaptació indiscriminada: als industrials ens han pujat (I no ho han dit) els impostos sobre el consum elèctric de prop de un 10%. El consum I la inflació rebrà l’impacte de la pujada de l’ IVA. Treure diners de empreses i consumidors aturarà més la recuperació de l’activitat econòmica!
2/ ELS SOCIALISTES NO ESTAN FENT CAP REFORMA LABORAL. Els empresaris ( especialment del pimes) que han hagut de pagar elevadíssims costos de reestructuració NO TORNAREM A CONTRATAR NINGÚ FIXE
3/ ELS SOCIALISTES NO ESTAN AFRONTANT EL PROBLEMA DE l’EXCÉS DE IMMIGRACIÓ. Cal deixar-ho clar. La contractació de mà d’obra per la construcció NO ES REACTIVARÀ A CURT termini. El creixement migratori dels darrers 6 anys ( 25%) és insostenible. Això castigarà durament la despesa pública i els socialistes voldran tornar a pujar impostos!!!
4/ Com a contra exemple, els alemanys estan afrontant una situació semblant amb rebaixes impositives (més diners per empreses i consumidors) i una moratòria sobre l’ús de les centrals nuclears (control de costos energètics).
Enteneu perquè dic que el problema no és Millet? Ni l’espionatge en la junta del Barça, ni el Berlusconi! El problema avui per la nostra supervivència, són els socialistes!
