Tot just encarem ara una fase de l’anomenat procés on sembla que , de no produir-se cap gest per part del govern Espanyol, anem cap un enfrontament desigual i impropi d’una Europa que es vol exemplar.
Només podem demanar que en qualsevol cas, passi el què passi, els ciutadans de Catalunya mantinguem viva sempre l’esperança que podem ser independents i que caldrà seguir lluitant. Ningú sap de cert què hi ha més enllà del dia 9 de novembre. Tot pot precipitar-se (una intervenció de l’Estat i la supressió de la Generalitat) o culminar amb una consulta tant generosa com purament informativa. També hem de contemplar la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries. Però un procés és un procés, i en el cas dels catalans, no sabem ni de bon tros quant ens acabarà costant, ni quant de temps haurem de seguir demanant que se’ns retorni la nostra sobirania.
Només sabem del cert, a la llum dels darrers 300 anys, que som capaços de revifar davant dels pitjors escenaris de destrucció i oblit. No podem saber si guanyarem, ni quan guanyarem. Del cert, només podem saber que perdrem el dia que deixem de lluitar.
Ens ha agafat a tots una urgència incontenible per veure ja el destí del nostre poble acomplert. Però només estem començant. Hi ha qui encara sosté que el suflé s’acabarà desinflant. I que si volem convertir el tram de procés actual en recta final, acabarem per esgotar-nos i frustrar-nos. Per aprop que ens sembli, que ja hi som, el procés té un ritme que no podem preveure ni decidir uns quants. Dependrà de molts factors que els catalans no controlem. Només som amos de nosaltres mateixos, de la nostra voluntat de seguir sent catalans.
Per això, l’única cosa que no podem perdre és la què ens ha mantingut vius tots aquests 300 anys: l’esperança – aquella flor minúscula i tenaç. Sabem que passi el que passi, no podem deixar de lluitar pel procés. Una esperança que ens fa creure que algun dia guanyarem perquè haurem estat sempre decidits a no renunciar malgrat totes les adversitats. Qui sap quin camí hem de prendre, i quin acabarem prenent! Només cal que, passi el què passi, seguim lluitant convençuts que tenim raó i tenim l’esperança d’acabar guanyant. Que ningú perdi l’esperança.
