Tots els nens i nenes aprenen al cole què és un punt i que n’hi ha de molts tipus. Per exemple, hi ha el “punt-i-apart”, el “punt-i-seguit”, els dos punts, etc. El que no ensenyen a l’escola és que hi ha punts entremeliats i punts pacífics, punts despistats i punts molt formals.
El nostre punt era un punt inconformista. Era un puntet petit, com tots els punts, de color negre perquè la tinta amb què l’havien escrit era negra, no per altra cosa.
Aquell punt havia fet moltes feines però no acabava de trobar el seu lloc a cap escrit. Sempre començava la feina amb moltes ganes, i la sabia fer molt bé, però arribava un dia que començava a posar-se nerviós i acabava canviant de feina.
Primer havia estat “punt-i-seguit”. Li agradava això d’estar entremig de dues frases. Hi havia una a cada banda i les dues deien coses que estaven relacionades. Però vet aquí que de tant mirar a banda i banda li va acabar agafant una tremenda tortícolis. Així que va decidir canviar de posició en aquell escrit.
Va fer un salt enorme i es va convertir en un “punt-i-apart”. Què bé que s’hi estava allà, només havia de mirar enrera, que era a on estaba la frase. Amb ell s’acabava el què volien dir totes aquelles paraules juntes. Però un dia es va adonar que si bé tenia tot un paràgraf al darrera, al davant no tenia res. Hi havia un buit grandiós fins arribar al següent paràgraf. Això li va fer una mica de por: i si queia? Buf! Millor tornar a canviar de feina.
I, dit i fet. Es va afegir a la cua dels punts suspensius. Allà sí que aniria tot de primera. Bé, de primera no gaire perquè a ell li havia tocat l’últim lloc de la cua. Això no era gaire divertit perquè com que els punts suspensius volen dir tot i no volen dir res resultava que ben bé no sabia què havia de fer.
S’ho va rumiar molt però va decidir que com que allà tampoc no estaria bé a la primera oportunitat tornaria a canviar de posició entre aquelles paraules. Li feia una mica d’angúnia perque dins de l’escrit començava a tenir fama de no saber què volia. Cada cop que canviava de feina les paraules s’havien de recolocar perquè el text no perdés el sentit.
Un dia, quan el punt ja pensava que es passaria la vida fent de punt suspensiu, va veure que hi havia paraules que tenien un punt i d’altres dos, tres i quatre. Depenia de les lletres amb què estaven escrites. Així que es va enfilar per les línies i va anar buscant una paraula que el volgués acollir.
L’Ira li va dir, amb molt males formes, que no el volia, que no s’hi acostés que estava molt empipada.
La Melangia només feia que sospirar amb la Tristesa, així que el punt va pensar que allà es convertiria en un punt ploraner i va canviar de línia.
Va topar amb l’Actitud, però com que no definia de quina es tractava va pensar que potser es trobaria en un embolic i la va deixar passar.
I així va anar saltant de paraula en paraula fins que de sobte va trobar-ne una que estava com arraconada, fora de la línia.
– Hola – va saludar-la – quina paraula ets?
– Hola – va dir la paraula – no t’ho puc dir. Com que em falta un punt ningú em pot pronunciar.
– I com és que et falta? – va fer el punt
– No sempre ha estat així. Abans en tenia un de preciós, canviava de color segons em pronunciaven. De vegades era blau si em deien amb tristor. Quan em pronunciaven amb alegria el puntet es tornava del color del Sol. I quan em deien amb passió el puntet era vermell com el foc.
– I doncs, què va passar perquè perdessis el punt?
La paraula es va posar molt seria i li va dir:
– De vegades qui parla fa servir malament les paraules encara que sàpiga llegir molt bé. Les diuen amb frustació, amb ràbia, o les fan servir per dir mentides o per ferir els altres. El meu puntet es va cansar que la gent em fes servir per dir el què no sentien o el què no volien dir en realitat, així que va marxar i jo em vaig quedar sense que em poguessin pronunciar. Fa tant de temps que no em sento dir que gairebé ja ni recordo què vull dir.
El nostre punt es va quedar un moment pensatiu mentre rumiava el què li havia explicat aquella paraula tan simpàtica. Perquè la paraula no és que fos bella, o bonica o formosa, però tenia alguna cosa especial. Llavors va pensar que potser ell podria retornar l’alegria a la paraula i, qui sap, potser allà s’hi trobaria bé finalment.
Així que el nostre punt va propasar a la paraula que li deixés enfilar-se al damunt de la seva única “i”.
– D’acord – va dir la paraula – Només et poso una condició: que si sents que em pronuncien malament, o que em fan servir equivocadament o, fins i tot, que m’utilitzen convertint-me en mentida, no m’abandonis. Salta tan amunt com puguis perquè et vegin i s’adonin que estan canviant el meu veritable sentit i que jo he estat creada per a ser dita amb el cor net.
El punt no s’ho va pensar dos cops. Aquella paraula l’havia arribat al cor i va saber que en ella, per fi, havia trobat el seu lloc.
I, des d’aquell dia, la paraula “Feliç” va tenir per sempre més un puntet damunt la seva única “i”.
