Després de l’èxit de “Quan érem feliços” de Rafel Nadal, molts ens preguntem per aquesta felicitat de la infantesa, aquesta bonança que es reflecteix en l’obra del periodista gironí. A què es deu aital fenomen?

Deia Antoine Saint-Exupéry que “cadascú pertany a la seva pròpia infància i al seu país” D’acord amb l’autor francès, la nostra vida ha estat ben marcada pels primers anys de vida; pel fet de néixer en una família concreta i en un lloc precís del món i en unes circumstàncies determinades. Diuen que tot el conjunt és com una marca indeleble que es manté ferma al llarg de la vida, fins a arribar a la maduresa.

Hom repassa els records, i experimenta que aquesta remembrança ens porta al present aquells orígens, aquell passat llunyà per treure’n tot el suc i el bruc d’uns anys que anomenem “feliços”. Reviure la infantesa comporta fets importants: destaca moments molt assenyalats de la nostra trajectòria vital; ressalta unes històries inesborrables: aquelles de la primera joventut o adolescència. Són els temps d’estudis primaris, dels estiueigs festius i alegres de la vida de família viscuda amb amor i afecte. Comporta el fet endinsar-se tant en els primers enamoraments i primeres il·lusions com resituar, també, posant-los al seu lloc possibles frustracions que després potser esdevingueren èxits i col·locar alguns èxits humans a la cua de les “coses essencials”. Significa mirar el present des d’aquella perspectiva, renovellada expressament per veure també l’esdevenidor amb la renovada esperança de retrobar un paradís perdut. A més a més, és voler fer justícia, sense prejudicis banals, a la pròpia història i a la d’aquells que caminaren al nostre costat, ajudant-nos a viure-la amb amor.

Els records d’infantesa són quasi sempre bons. Quan un fa memòria dels fets passats durant la infantesa – ho hem vist més d’una vegada – es flaira, fins i tot, les bones olors d’unes èpoques, que tal vegada no foren gaire bones, objectivament parlant per algunes raons que no venen al cas –polítiques, econòmiques, etc.-, però per les quals no t’havies de preocupar tampoc gaire. T’ho donaven tot fet i mastegat. Un vivia, es movia, jugava, estimava i era estimat. Tot ens era donat, regalat…tot semblava preciós i tranquil. L’angoixa, diria jo, era una paraula que no havíem escoltat ni dit mai, perquè no l’havíem experimentat. No recordem, així de cop i volta, haver-nos comportat amb pors, o rebequeries o amb poca estimació dins l’àmbit familiar. No podem tampoc afirmar si fórem nens mimats o no. I sí, en canvi, podem quasi tots assegurar que hem tingut uns pares i uns germans exemplars o, si més no, una família agradable i acollidora que enyorem pel que fa un temps una mica allunyat.

Continuarà…