Tres presidents legítims de la Generalitat van haver de fugir de la repressió franquista. Un va ser després assassinat, un va morir a l’exili i un va poder tornar a la seva terra i al seu lloc. Ara un altre president legítim ha de tornar a actuar des de fora de Catalunya, per no ser víctima de l’arbitrarietat de jutges que apliquen les seves lleis de la manera que els dona la gana, i volen manipular la realitat per justificar-se, dient per exemple que els electors que defensaven els locals electorals l’1 d’octubre eren una mena d’hordes enardides, vociferants i violentes. Que una pila d’observadors internacionals sàpiguen que això és una mentida infame, ni els immuta.
Carles Puigdemont no ha volgut ser la causa d’un vessament de sang entre atacants i defensors no sols de la seva persona, sinó de tot el Govern i de tot el nostre país. Des de fora ja veiem que crea molts més problemes als manaires espanyols que no pas si estigués fent companyia als dos Jordis o als ministres empresonats. Don Mariano i donya Soraya s’equivoquen si creuen que ja poden cantar victòria. Si el 21 de desembre hi ha eleccions sense trampes, i si els independentistes tenen el bon sentit de presentar-se en un bloc compacte (o almenys amb un programa comú sense esquerdes), tornaran a guanyar igual que fa dos anys, però per un marge encara més ample. Perquè si els independentistes, que sembla que n’hi ha encara dins dels Comuns i del PSC, votessin aquests partits enlloc del bloc independentista, els hauria de caure la cara de vergonya. Sobretot els d’un PSC que uneix a la seva candidatura noms de la SCC i que es fa autofotos amb els unionistes més recalcitrants. I també perquè cada vegada hi ha més gent que veu més clar que la justícia espanyola està al servei de la venjança contra l’independentisme català sense encomanar-se ni a Déu ni al diable. Com en el cas de Carme Forcadell i els seus companys de Mesa.
I si llavors, com ha dit el vicepresident del Senat, Pedro Sanz, es torna a aplicar el 155 l’hauran d’aplicar “per tota l’eternitat” i sense cap garantia d’èxit. Com va escriure Ramon Cotarelo al seu portal Palinuro: “Bienaventurados los pobres de espíritu, porque de ellos será el Senado”.
Alguns periodistes estrangers que ara veuen en Rajoy un governant “enèrgic, que ha sabut solucionar radicalment un problema greu”, s’hauran de menjar les seves paraules quan es vegi que, en lloc de solucionar res, ho ha agreujat tot encara més. Rajoy va dir fa unes setmanes que “ho faria tot, absolutament tot, per defensar la unitat d’Espanya”. I ho ha complert. Ho ha fet (o diguem que ha intentat fer-ho) carregant-se la Constitució, el Codi penal i els principis democràtics universals. Més no es pot fer.
A curt termini és ridícul voler fer de profeta. Però a mig i llarg termini no és gens arriscat de dir que la política espanyola té molt mala peça al teler. I no crec que triguem gaire a poder-ho comprovar.
