Per raons de feina, faig sovint els trajectes en tren des de Barcelona fins a Granollers i fins a Sabadell. La visió en tren, que et permet estar més atent que en cotxe, et revela que al terç sud del Vallès Oriental i Occidental els usos del sòl són aberrants.
Massificació d’habitatges, vies de comunicació arreu, pàrkings, esplanades de desballestaments de vehicles –desguaces, en castellà-, polígons d’emmagatzematge gegantins, zones ruïnoses i degradades, contaminació de tots nivells, etc. Entremig d’aquest desordre urbanístic i social, hi circulen tímidament i estretats fins al límit rius com el Congost, el Besòs o el Ripoll; mentre el Turó de Montcada i la Serra de Marina –perforada per una pedrera- malden per fer-se veure amb habitatges que les escalen desafiant la gravetat, i on els camps i les bosquines queden reduïts a jardins descuidats.
És en aquestes condicions de degradació, impròpies d’un país del primer món, com es troba bona part dels dos vallesos. Els espais per la vida, per la salut i per l’esbargiment han quedat reduïts a la mínima expressió. I és per tot això que el terç sud d’aquestes comarques és una àrea del país desprestigiada, vista com un conjunt de suburbis desordenats i apilats, sense qualitat de vida. Una situació que és injusta per als seus habitants, i per l’immens patrimoni natural i històric que contenen el Vallès Oriental i Occidental. El Vallès és molt més que això, i ha de ser més que això.
Justament per les raons esmentades, qualsevol actuació en matèria d’infraestructures en aquestes comarques ha de ser avaluada adequadament. Al Vallès ja no hi ha marge per tirar pel dret sense mirar-ne les conseqüències. Per a la B-40 o Quart Cinturó, cal un debat serè sobre les alternatives possibles, les modificacions que es pugui fer al projecte, així com el seu grau de prioritat. I, evidentment, tenint en compte les necessitats de les persones que hi viuen, per sobre d’interessos privats.
No soc cap expert en matèria d’infraestructures viàries. Però afortunadament, tots tenim accés a la opinió d’aquells que en saben més, i d’aquells que hi viuen. Podeu veure-ho en aquest fil on desenes d’usuaris van aportar el seu punt de vista en un debat -majoritàriament- constructiu, sobre les necessitats de la població, les alternatives i les prioritats en relació al tram vallesà del Quart Cinturó. Canvis a l’AP7, reformes viàries l’àrea nord de Sabadell, apostes pel transport públic, etc. Com podreu veure, el tema és molt més ric que el tot o res que plantegen els sectors més obtusos i hi ha projectes més eficaços, més barats i de més nivell.
Per últim, m’agradaria també afegir un element que caldria que comencem a integrar, si més no, la ciutadania. Cal abandonar la idea que podem seguir extraient coses del medi ambient, sense tornar-li res a canvi: és el concepte de la compensació ambiental. Aquest mecanisme, ja existent i previst en abundant legislació europea, implica la reconstrucció d’àrees naturals afectades per la construcció d’una infraestructura, un cop esgotades totes les alternatives. És, per exemple, el que alguns sectors proposaven per a la llacuna de la Ricarda: refer-la en un altre lloc a canvi d’ampliar la pista de l’Aeroport. En aquell cas no és viable, però podria ser-ho en altres situacions.
Amb tot, m’interessa més el concepte que la casuística. La compensació ambiental t’obliga, primer, a estudiar i esgotar alternatives. I segon, si no hi ha més remei que fer la infraestructura, t’obliga restaurar un altre espai natural. Tot plegat serveix per acabar amb la barra lliure, i així encarir les intencions de certs lobbies que, de vegades, tenen massa ganes d’explotar el territori sense oferir contrapartides. En definitiva: sí a un Vallès pròsper, de qualitat i respectuós amb el medi. És tot el mateix.
