Que bonica que sona la poesia
amb les teves paraules que acaronen
que recites alegre com una melodia
i és música, tendresa quan entones.
Un sospir, una paraula, una pausa
no deixes als oients indiferents
i creixes i creixes dins l’escena
a l’ensenyar en veu alta el pensament.
I rius i plores i recites sense por
a tots els que ens sentim agermanats
i la teva petitesa es fa gran com la flor
que creix perquè cada dia l’han regat.
El piano t’acompanya, una delícia
i el teu vers es fa gran en la immensitat
sentint dins de l’ànima la carícia
trobant-me molt a prop del teu costat
Tanco els ulls i sento una veu dolça
que sofreix o riu amb sentiment
i que a cada quarteta agafa una força
poderosa, que l’escamparà arreu el vent.
I quan tot s’acaba i emmudeixes
em sento orfe de la teva veu
no voldria que mai et marceixis
i estar sempre a prop teu arreu.
