És curiós que en menys d’un any, des de les passades eleccions autonòmiques del 28N, n’hi hagi hagut prou per giravoltar el pensament políticament dominant a tot el país. Catalunya ha interioritzat, de nou, els valors de l’esforç, de la sobrietat, de l’excel·lència i de la modèstia. Hi torna a haver lloc per a l’esperança, doncs. Em diran que algun periodista segueix cantant la cançó de l’enfadós; que mitja dotzena de professionals sanitaris no es cansen de passar les nits als CAP en senyal de protesta per la supressió de les urgències. Que qui encapçala alguna llista a les properes eleccions generals continua invocant l’exclusivitat del privilegi de pactar amb el PP, sigui a les Corts o al País Basc, bo i negant el dret dels altres partits a fer-ho (llegeixin, al respecte, l’excel·lent article de Salvador Cardús: “Manca de veracitat”, que apareix avui mateix a l’Ara). No s’hi encaparrin; aquests reductes sentimentals romandran sempre, baldament la nostàlgia del tripartit trobi en l’obstinació del seu discurs reactiu la penitència de no passar de l’anècdota. Què hi farem. O, millor dit, ja s’ho faran.
Ja s’ho faran? No ho crec pas. En primer lloc cal que ens preguntem a qui beneficia aquesta actitud sentimental de llepar-se les ferides. No sembla que beneficiï la socialdemocràcia, com demostra Cardús en el seu article. Segonament, recordin que Puigverd porta temps advertint del greu perill de desestabilitzar el país que comportaria el desmantellament de la democràcia social, un advertiment que hauria d’anar adreçat, en primer lloc, als socialdemòcrates, que són els primers interessats en què això no passi, però, immediatament després, a la resta de la societat.
És curiós, doncs, que aquesta tendència tan nostrada de privilegiar l’interès particular, sigui personal o de partit, per davant del de la pàtria es palesi fins i tot en l’adversitat. L’electorat català ha evidenciat dues vegades consecutives que no es deixa entabanar pels cants de sirena de les retallades. I hi tornarà aquesta tardor. El poble, potser perquè en sofreix les conseqüències en primera línia de trinxera, no es pot permetre el luxe de córrer el risc -per remot que sigui, i cada dia ho és menys- de veure l’estat del benestar ensorrat irremissiblement perquè la seva classe política, sigui per miopia o per interessos esbiaixats, no ha sabut prendre a temps les mesures adequades, per dràstiques que siguin.
Una vegada més la terra està demostrant tenir més seny i sentit de país que no pocs dels seus representants. Però alguns grups de pressió semblen no adonar-se’n. Fins i tot “Cristianisme i Justícia” ha convertit la qüestió de les retallades en l’eix vertebrador de les conferències programades per al curs 2011-12, segons les propostes de formació que acaba de divulgar, les quals porten títols tan exquisits com aquests: “Retallades socials: hi ha alternatives?”, “Crisi i dret a l’habitatge”, “La crisi del deute al Nord: què fem dels poders financers?”. No vull prejutjar el contingut de les al·ludides conferències, per bé que me l’imagino.
Desaprofitar les oportunitats que la crisi ens proporciona per créixer i armar-nos moralment és un luxe que no ens podem permetre, i no se m’acut una millor manera d’evitar-ho que buscant en nosaltres mateixos la causa de les nostres desgràcies. No és just projectar-la sempre en els altres. No és just, però és còmode. És més incòmode desenterrar “La nit transparent”, de Carles Cardó, i endinsar-se en el bàlsam de la seva prosa, punyent però esperançada.
Precisament això darrer és el que ha fet Oriol Junqueras, segons ens diu en el seu llibre de converses “Una actitud per fer avançar el país”, que li acaben d’editar. Seguint els eixos de l’honradesa, l’esforç i el compromís Junqueras se’ns mostra com un polític moralment elevat i amb una més que generosa solvència intel·lectual. La lectura del seu llibre ens proporciona el plaer de la notícia petita, concreta, com ara la creació de la Junta de Carreteres de Catalunya, l’any 1848, que ja projectà la B-30, o la llengua vernacla al País Valencià, o la conformació d’una mentalitat diferent a la Catalunya Nova i a la Catalunya Vella des de la Guerra dels Remences, o el viacrucis que havia de seguir la indústria productiva catalana per poder ser competitiva, a base d’escanyar salaris i benefici industrial, per posar només alguns exemples. Tot això ens ho explica Junqueras des d’un coneixement privilegiat de la geografia i de la història de Catalunya i, el que és més important, des d’una actitud constructiva, versàtil i transversal, encaminada a sumar esforços per tal de poder iniciar el camí de l’alliberament nacional sense entrebancs interns o, si més no, reduint-los als mínims. Junqueras sap que els nostres ancestres treballaren de valent, i ens ve a dir que nosaltres no tenim dret a dilapidar la seva herència. Hem de recuperar, doncs, la cultura de l’esforç. Junqueras se’ns mostra com un polític honrat, molt preparat i amb l’empenta suficient per imposar-se les tasques més difícils.
El redreçament moral de Catalunya ja ha començat. Es palpa. Està a l’ambient. Una vegada més la societat s’ha avançat a no pocs dels seus representants. Els més perspicaços ho han vist i han adequat el seu discurs als signes del temps. Els altres continuen amb la mateixa cançoneta de sempre.
Pinós.
13.9.11
