Començar en negatiu. El tal Pato, com un dimoni de pastorets se’ns pixa el triangle central amb una autopassada elèctrica, i deixa, als 30 segons del xiulet d’inici, Vadés assegut a terra. Les punyeteres lesions, una per partit des de Mònaco, ens obliguen a fer experiments d’aquells que només s’haurien de fer amb gasosa, no amb la defensa d’un equip que ataca bé perquè defensa bé (o era a l’inrevés?). I sort que no era el Milan d’altres temps, que hi ha hagut un moment, ja em perdonaran, que se m’ha aparegut aquell vell fantasma que ens en va clavar quatre a Atenes tot assenyalant la fita i sentenciant: fins aquí arriba el cruifisme, culers. El recorden, oi? Doncs per poc, perquè en tres o quatre ocasions més, furgant per on se’ns troba dèbils per la manca de centrals purs, els milanesos, verticals i agressius, han estat a punt de crucificar-nos.
Però. Dos peròs: un, que aquest Milan és d’un veterà que fa respecte, i les cames, o el cor, o la genètica han fet que la pressió se’ls anés tornant catenaccio i s’acomodessin en el que els italians han convertit en art, aculant-se i tancant; dos, que Déu Nostre Senyor ens va enviar un dia Messi, que tampoc no és Déu Nostre Senyor, no fotem, però que té el seu mòbil i s’envien missatgets, i juga com els àngels, i quan tot ja començava a cansar a força de no saber-los obrir malgrat els esforços titànics d’Alves i Villa, lassats els cossos de caminar, amb tota la possessió que vulgueu de la pilota… ha reaparegut la màgia de Messi, levitant en poquíssim espai, enduent-se amb dues conduccions màgiques tres defensors i el porter i donant-li a Pedro per a que retornés després de tot aquest desgast la igualtat al marcador. I de propina, per no deixar-nos la festa rodona, se’ns trenca Iniesta.
El gol de Villa, de falta directe col·locada i fortíssima, inapel·lable, perfecte per a que els del rumrum que l’han triat de boc expiatori, hereus d’aquesta intel·ligència blaugrana que des de temps de Luisito Suárez ens ha malaguanyat magnífics jugadors s’estiguin una estona de cara a la paret, ha semblat que iniciava el que hem escrit a la llibreta amb ganes d’anar tancant la crònica i anar passant cap al Tirsa: un bonic festival de control i domini blaugrana davant d’un rival ortodoxe, generós, però amb argument esgotats sota el pes de les cames i de l’evidència… però ja han vist, de vegades la realitat, crua, severa, tossuda, esmussadora, t’espatlla el titular i les frases boniques, ampul·loses i cofoies, perquè resulta que el rival ha vingut a jugar al futbol que sap jugar, i a no donar-se, i a la sortida d’un corner quan ja els de les penyes desfilaven i el tercer àrbitre (o el cinquè, que avui eren tota una tropa) remenava la pantalleta del temps afegit, ens ha deixat glaçadets i amb cara de tontos, i sense més recurs que la cita del gran filòsof futbolístic del segle passat: futbolésaçí. Johann dixit. Prenguin paciència.
