El Republicanisme com a filosofia política és un dels fruits més preuats d’Occident. Els seus fonaments venen de molt lluny. Per entendre com s’ha bastit la noció de ciutadania republicana hem de remuntar-nos a l’antiguitat clàssica, on Roma, la perfeccionadora de Grècia, va crear un magnífic Estat on regia l’imperi de la llei i florien les arts, la cultura, la seguretat, la ciència, la pau i el benestar. A la Roma pagana la va succeir la Roma cristiana. L’Església va transformar una estructura imperial que tant dolor els havia causat en la seva primera espasa. Els cristians van entendre la potència civilitzadora que l’Imperi podia generar si queia en les mans indicades.
Van passar els anys i van arribar els bàrbars del nord. Primer es van establir pacíficament. Eren molt útils. Servien dins les legions i mantenien un Estat que els ciutadans romans —ja massa acomodats— no volien pagar el preu de defensar. Al final els bàrbars van copsar la debilitat dels seus amfitrions. Els amos llatins no tenien cap capacitat (ni voluntat) de defensar-se. El Rei Odoacre va deposar l’últim emperador de Roma: un nen anomenat Ròmul August. Les ironies de la història van voler que l’últim sobirà de l’Imperi portés el nom del primer Rei i del primer Emperador de Roma.
Però el món no va acabar aquell 4 de setembre del 476 dC. Els segles de progrés que s’havien conreat a Grècia i Roma no van morir amb la caiguda de la ciutat del Tíber. Dins els poderosos murs de l’Església, la cultura clàssica va sobreviure. La llengua llatina, la tradició, les obres dels autors clàssics i el coneixement antic van ser recollits i estudiats durant segles en diversos monestirs. Van sobreviure al foc de nombrosos enemics. Van superar els vikings, els incendis i les guerres. El pensament clàssic va prosperar i al segle XIV va reconquerir molts esperits gràcies a la difusió de l’Humanisme. Posteriorment el Renaixement va marcar el camí. Les formes clàssiques definien de nou l’arquitectura i l’ànima dels països occidentals.
Una vegada recuperat el coneixement clàssic, Europa no va parar de repensar-se. El segle XVIII va ser conegut com el Segle de les Llums. Diferents pensadors van idear una nova societat basada en la responsabilitat, la llibertat, el respecte a una llei igual per tothom, un sistema econòmic dinàmic i on la raó derrotava la superstició. Occident mirava al passat per projectar-se al futur. El panorama polític també va experimentar canvis radicals. Els sistemes medievals feudals van ser paulatinament superats per monarquies fortes que, en diversos llocs, van acabar esdevenint absolutes i, també, il·lustrades.
Què significa republicanisme?
Els ideals il·lustrats van culminar políticament en la Revolució Americana i la Revolució Francesa. Aquesta última va idear una societat republicana que va pagar l’altíssim preu de la sang per sobreviure. Començava a néixer l’Estat Nació modern. La llibertat, la igualtat, la fraternitat, l’Imperi de la Llei i el respecte a la propietat privada definien la nova era burgesa. Un autèntic nacionalisme entregava la sobirania al conjunt del Poble. L’esdevenir de la nació deixava de ser patrimoni d’un Rei. Com va dir Maximilien Robespierre: “Als estats aristocràtics la paraula Pàtria sols significa quelcom per les famílies patrícies que han usurpat la sobirania. Sols sota un règim democràtic l’Estat és realment la Pàtria de tots els ciutadans”.
Els valors republicans van molt més enllà de tenir per cap d’Estat un Rei o un president elegit a les urnes. Una societat autènticament republicana és aquella on la responsabilitat no recau sols en els dirigents, recau en tot el poble. És una societat on els mèrits no es paguen amb privilegis. On es combat tota mena de cesarismes i lideratges messiànics. El republicanisme defensa que la sobirania nacional estigui en mans de la nació, no pas controlada per aristòcrates, tribuns o corporacions.
Quan el republicanisme impregna la mentalitat de la ciutadania aquesta rebutja sempre l’existència de justícies d’excepció. Els ciutadans, pobres o rics, famosos o discrets, són lliures i iguals davant la llei. El republicanisme no coneix la paraula excepció. Defensar una República és defensar, sobretot, l’existència d’un gran nombre de deures que permeten l’existència dels drets. Com més gran és la responsabilitat que un servidor públic ha assumit, majors són els deures i riscos que ha d’assumir.
Durant els anys de ProcésTM s’ha parlat molt de República. La llavor republicana s’ha plantat però no ha germinat. No s’ha regat correctament. No hem anat més enllà de voler suprimir el fet monàrquic. Els servidors públics han enganyat el poble des del moment que no han defensat la independència. Tot i l’engany, la ciutadania no els ha exigit responsabilitats. S’han difós imatges d’aquests polítics representats amb aurèoles de sants, s’han ignorat les seves negligències i se’ls han encès espelmes en el seu honor. La divinització dels negligents és un fet absolutament antirepublicà. La ciutadania ha de ser estricta i escrupolosa amb l’exigència de responsabilitats.
Un republicanisme català
La llibertat nacional té un preu, tot poble que vol ser lliure l’ha de pagar. Els servidors públics que assumeixen capitanejar aquesta responsabilitat són els qui afronten voluntàriament una major càrrega damunt seu. Si per alguna fosca llei de la providència, recuperar la sobirania nacional implica la caiguda en desgràcia d’un servidor públic, tots tenim clar que aquest és inexcusablement el preu a pagar. No hi ha dreceres. República significa responsabilitat, sacrifici i deure.
Estem a temps encara de fer germinar les llavors del republicanisme. Cal assumir els principis bàsics de llibertat, igualtat i fraternitat. Ser responsables i exigents. No premiar, divinitzar o adorar els qui han incomplert el seu compromís amb el poble. Substituir la superioritat moral pel deure ciutadà. Canviar l’egoisme per la decència. Reemplaçar la tirania de la moda per l’imperi de la raó. Denunciar que la major part dels mitjans de comunicació catalans són o públics o concertats. Afirmar que correspon a l’opinió pública jutjar als governants i no pas a aquests dominar i crear l’opinió pública. Complir tots els deures individuals i col·lectius per aconseguir els drets de ser ciutadà. En definitiva, fer tot allò necessari per deixar de ser súbdits d’una colònia i esdevenir ciutadans d’una orgullosa República de virtuts i deures.
