Francesc Canosa és un rescatador. Amb el seu estil propi d’escriure i narrar s’ha convertit en una mena d’explorador a la recerca de la (nostra) història perduda. I, alhora, és un explicador de coses, com ell mateix és defineix. Però no, no és un explicador de qualsevol mena de coses sinó que és algú que ens explica el país, ens explica qui som i qui vam ser, traient “Història” d’entre el marasme. No sóc imparcial al parlar d’en Francesc ni ho pretenc ser. Som bons amics, compartim taula i copes sovint i ha estat el director de la meva tesina. Com a director d’un diari que s’anomena El Matí, tampoc ho puc ser: el seu darrer llibre Entre el sabre i la bomba, està dedicat a la història d’Unió Democràtica de Catalunya, partit polític que fou saludat amb alegria per aquest diari – quan era en paper rosat – i que es presentava en públic amb un manifest que pretenia “recollir les adhesions dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la Societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya”. Un ideari que desconec si guia el dia a dia dels dirigents del partit, però que defineixen prou bé que va voler ser Unió: un agrupament de ferms catalanistes que es poguessin sentir còmodes en el seu catolicisme, en una Catalunya lliure i pròspera, en una República democràtica. El seu partit no era la Lliga Catalana i no va ser-ho, com podria haver-ho estat, l’Acció Catalana en que va militar i participar Manuel Carrasco i Formiguera. Tampoc l’Esquerra, òbviament.
Amb la Guerra, aquest petit partit es troba entre el sabre dels reaccionaris i la bomba dels revolucionaris. Tal i com respondrà al pedagog, escriptor i traductor de Lytton Strachey i G.K, Chesterton Pau Romeva quan se li preguntarà si ell és de dretes o d’esquerres, Unió fou un partit a quadrets. I aquí rau el seu drama, que simbolitzen el mateix Romeva – avi que serà, recordem-ho de Pau Riba, nét alhora del gran poeta – únic diputat de la oposició que, absolutament sol, assistirà a totes les sessions del Parlament de Catalunya i, sobretot, Carrasco. Com ja va explicar aquell Dolors Genovès en aquell memorable “Sumaríssim 477”, tornem a llegir amb emoció la història de l’assassinat del polític i líder d’aquesta Unió Democràtica, executat per Franco a Burgos, capturat quan anava al País Basc com a enviat de la Generalitat de Catalunya, de la que havia de marxar amb recança i tristor per les amenaces dels famosos “incontrolats” – perfectament determinats, avui – tot i la seva impecable trajectòria republicana i democràtica. El país que es batia no estava per matisos ni per quadrets.
Vila d’Abadal, Romeva, Carrasco, Serrahima, Coll i Alentorn, Roca i Caball, … noms mítics d’un partit demòcrata-cristià que pateix en plena descomposició d’Europa, però que també se sap redreçar amb noves generacions: Cañellas, Badia, Bassols, Cuatrecasas, Cardeña o Martínez-Saurí. Malgrat la tasca meritòria en el llarg hivern franquista, malgrat una història digna i honorable, amb el restabliment de la democràcia una sèrie d’estires i arronses portaran més desencisos que victòries. Tàctiques equivocades, somnis truncats, típiques enredades hispàniques, faccions lamentables seran el pa de cada dia d’una Transició que no és massa dolça amb Unió. Finalment pel camí de la coalició – posteriorment federació – amb Convergència Democràtica trobarà un cert espai. Un espai que sovint ha estat reduït i massa estret per poder explicar i explicar-se i per deixar aire a tots els patriotes de que parlava el manifest fundacional.
Alhora, com explica Canosa, Unió és un partit de més de 80 anys que ja als seus orígens defensava – i convé recordar-ho – que si no fos possible un ideal confederalisme seria l’hora de l’autodeterminació per a Catalunya. Tenir-ho present seria útil als que avui s’acostin a Entre el sabre i la bomba, però sobretot a aquells que els toqui parlar i explicar Unió Democràtica de Catalunya allà on s’atura l’autor, a partir de 1980 fins al proper Congrés, on també caldria tenir molt present tant el manifest referit com la conclusió autodeterminista original.
