CORRE L’ANY 1898: La pèrdua de les Colònies L’alto al foc del 13 d’agost de 1898, va propiciar que el 10 de desembre de 1898 amb el Tractat de París s’establissin les noves relacions entre els dos estats adversaris i enemics en la contesa per tenir la supremacia a les illes. Espanya donava finalment per perdudes les colònies que, aquesta Espanya, havia mantingut fins aleshores. Els últims reductes de resistència a bord del vaixell Isla de Mindanao capitanejat per Antoni Roldós varen ser torpedinats i incendiats per l’esquadra nord-americana que es va presentar a la badia, per sorpresa, amb quatre creuers blindats. La Batalla de Cavite va ser l’escenari de tan gran desastre. 45 La tripulació comandada pel seu capità va poder arribar a terra i des d’allà continuar la defensa com a unitat terrestre incorporant-se a un batalló. La desfeta total va quedar certificada, seguint els acords del tractat de París, amb el repatriament de 22.498 soldats i marins entre ells, la tripulació de La Isla de Mindanao: tocat i enfonsat. La pèrdua de les Colònies
Una corruga de cent peus, cent mil, s’arrossega per coberta a punt d’enfocar la passarel·la de sortida del vaixell.
Per sola de sabata, les plantes dels peus.
A l’esquena un gep, farcellet de sarga amb quatre pertinences: una fotografia, uns calçons de cotó gastat, una llauna de carn; un pal de fusta amb les dents marcades, record d’una cama tallada.
La fam, encastada a les galtes, la misèria, a l’ànima.
Pals que volen ser cames. Morts entre els vius.
Vius sense vida.
Un baiard deixarà a terra un cadàver de ningú.
Malaltia ambulant arrossegant desferres humanes amb pell de ferro.
El port gairebé buit; ningú vol rebre els perdedors d’una glòria.
Només alguna mare; alguna esposa amb els braços entomant la seva maternitat.
Cap autoritat.
Els repatriats estan sols. Ni menjar tenen.
La ciutat se’ls presenta freda d’amor i d’oportunitats.
Són pobres, molt pobres; miraran els pobres amb enveja.
Ni educació han rebut; tan pobres. Ni llegir ni escriure, molts.
Amb dues mil pessetes s’haurien pogut estalviar el calvari, la por, la desfeta, l’horror. Dues mil pessetes només les tenien els rics.
Els fills del rics ni saben que han tornat. Ells tenen una vida que és vida; ells són els qui manen.
Un guàrdia de capitania va prenent les dades dels qui, arrossegant d’esma la poca dignitat que els queda, apareixen a l’últim tram de la rampa.
No calia destinar més efectius… Potser alguns no arribaran ni al moll…
Les preguntes se succeeixen: edad, ocupación, nombre.
Edad, 32;
Ocupacion, pagès;
Cómo?
Del camp, del campo, verdures,
Payés?
Un sí esborronat
Nombre: Anselmo.
Aquest és un dels mes de dos mil cinc-cents que varen tornar en una tongada i que ningú sabia ni d’on eren ni a qui pertanyien.
Per grups i sense miraments els traslladen a centres de revisió per tal de comprovar que els únic paràsits són ells. Molts ja no se’n sortiran. Més morts que vius i sense ganes de perllongar l’agonia.
L’Anselmo té lloc a on anar.
Abans d’anar a lluitar a la guerra de Cuba, havia fet de temporer primer i de jornaler després a una de les masies dels encontorns de Barcelona, can Ravell, on hi menava els camps i hi feia les tasques que l’amo o el capatàs li encomanaven.
Allà havia conegut l’Antònia i amb ella s’havia rebolcat per la pallera. Eren tots dos molt joves ella divuit anys i ell setze, no en sabien de precaucions.
Hi aniria caminant. Havia fet tants quilòmetres a Filipines, havia dormit tantes vegades al ras, sovint al costat de companys morts, que una passejada fins i tot li venia de gust. Una associació benèfica havia disposats uns carros per portar els vius a les seves cases.
Però ell ho va desestimar. Caminaria.
Descalç, brut, esparracat. Mort de gana.
Però, dempeus.
