El passat 7 de març vaig tenir el goig de poder participar a Roses a la presentació de la campanya “21 dies”, promoguda pel Consorci per a la Normalització Lingüística i destinada a fomentar l’ús del català.

En la meva intervenció vaig voler destacar la importància de la llengua per la cohesió del nostre país. El català és una estructura bàsica que sustenta la nostra identitat col·lectiva. En un país mestís, plural i divers com és Catalunya, allò que ens ha d’unir no poden ser en cap cas elements inherents a cada persona des del naixement (com una ètnia, una religió o uns avantpassats comuns), perquè res de tot això ens uneix. Han de ser elements als quals qualsevol persona, amb independència de l’origen o la seva situació personal, pugui adherir-s’hi i, per fer-ho, no hagi de renunciar a res. La llengua i la cultura són elements que encaixen perfectament amb aquesta definició, i la història ens ensenya que, certament, en molts moments han actuat com a força per relligar la nostra societat.

Compartir amb els nostres veïns i veïnes, sentir-nos identificats amb ells, per diferents que siguem, és el que ens dona sentiment de pertànyer a una comunitat i, alhora, és aquest sentiment el que, justament, construeix aquesta comunitat. El català ha de ser el primer element que compartim tots i, al voltant d’ell, hem de construir molts més ponts que ens facin més forts com a col·lectiu.

L’endemà de l’acte, el 8 de març, mentre a tot arreu es commemorava el Dia Inernacional de la Dona (bé, a tot a arreu menys a Roses, per a vergonya de molts, però això ja seria un altre tema…) es va conèixer la notícia de la mort de l’artista japonès Akira Toriyama. En un primer moment, a molts el nom no els sonava, però alguna cosa es va remoure dins de molta gent quan van saber que era el creador de Bola de Drac i el Doctor Slump.

Automàticament tots vàrem rememorar la nostra infància. Les tardes arribant a casa després d’escola. Els bols de llet amb galetes, el pa amb xocolata o tantes altres delícies que ens preparaven els nostres pares o els nostres avis perquè degustéssim mentre gaudíem del moment més esperat del dia, el moment que començava Bola de Drac.

Vàrem recordar l’emoció del moment en què els protagonistes aconseguien recopil·lar les 7 boles per invocar el Drac Shenron, i també les hores que ens vàrem passar al carrer jugant a imitar el “Kame Hame Ha!”

Toriyama va ser, d’alguna manera, part indispensable de la nostra infantesa. La seva pèrdua la vàrem viure col·lectivament com si ens informessin del traspàs d’un vell amic que feia molts anys que no vèiem, però que en algun moment va ser algú molt important per nosaltres.

Immediatament, les xarxes es van omplir de missatges i fotografies. Va ser un cert dol col·lectiu que, precisament, va fer brillar una d’aquelles coses que comentava abans: un d’aquests ponts que ens uneix a tots, per diferents que siguem.

Al meu carrer hi vivien nois que, com jo, a casa seva parlaven català des de fa tantes generacions com es poden recodar. Però també famílies que havien vingut durant els anys 70 de Jaén, i nois que havien arribat tot just uns anys abans del Marroc. Érem molt diferents en moltes coses, però quan jugàvem a Bola de Drac, tots compartíem una mateixa passió… i una mateixa llengua.

Quan repartíem els papers a interpretar, un dels personatges més demandats era el del famós Satanàs Cor Petit, un personatge que en el doblatge en castellà de la sèrie va ser traduït com a “Picolo”. Fins i tot els nens castellanoparlants feien broma de com d’estrany i confús els semblava que en “Cor Petit” se l’anomenés d’altra manera. Bola de Drac parlava català, perquè nosaltres sempre l’haviem escoltat en català, i per tant, també jugàvem a imitar els personatges que tots ens estimàvem en català. A ningú se li passava pel cap fer-ho en cap altra llengua.

Els meus companys de jocs dels 90 han crescut i han fet les seves vides. Totes elles molt diverses. Amb molts, avui en dia pràcticament no tenim contacte. Però el 8 de març, repassant l’Instagram, vaig veure que tots havíem fet les mateixes publicacions sense parlar-nos-ho. I com nosaltres, també ho va fer molta altra gent. Gent amb la que no ens coneixíem de petits, però que van viure histories similars a la nostra i que aquell dia també van compartir aquest dol col·lectiu.

Toriyama, juntament amb les polítiques lingüístiques que en el seu dia varen aconseguir el doblatge en català de grans series i que aquestes arribessin a totes les cases de Catalunya, ens va donar el millor exemple de què vol dir sentir que compartim coses amb els nostres compatriotes, i fer-ho en català.

Algú dirà que és un exemple banal, però a mi em sembla que és el camí a seguir.

A Bola de Drac quan els personatges morien no desapareixien del tot. Es quedaven formant part de la història. Seguien influint en l’esdevenir dels fets i marcant la trajectòria dels personatges supervivents des d’un altre món llunyà però connectat al nostre. A la vida real, Toriyama també formarà part per sempre més de la vida de molts de nosaltres.

Descansi en pau, mestre!