Han passat 82 anys des d’allò del “cautivo y desarmado, el ejército rojo han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. L’últim informe de la guerra per part de Franco anunciava una victòria entusiasta per humiliació del contrari.
Havent estat ajudats per la Luftwafe i els innombrables recursos proveïts per l’exèrcit del Tercer Reich, els rebels van imposar la seva nova “legalitat”. Franco va aprendre a navegar enmig de les aigües turbulentes de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i també gràcies a això, va poder aguantar els seus 40 anys de tirania. Acompanyat del braç incorrupte de santa Teresa i tot el seguici de corifeus cortesans va imposar un règim que es dedicà dia sí, dia també, a fer homenatges als caiguts -als seus, és clar-. I, oh miracle, deixant-ho tot tan ben lligat que fins i tot després de morir no hi hagués manera de reclamar-los res als del seu bàndol mitjançant una llei d’amnistia que igualava botxins i víctimes. I amb tot el pack, l’enèsima restauració borbònica -previ jurament als “Principios del Movimiento”- i la Constitució immutable, el cadenat del 78. El règim feixista il.legal passava a ser legalitzat. En tots els altres països, el feixisme fou derrotat, a Espanya, passar per la rentadora
Tan bona ha estat la lligadura que el seu hereu en això de la “jefatura del Estado” ha pogut marxar sense cap problema als emirats àrabs presumptament amb tot de maletins plens de bitllets a passar una jubilació d’or. Mai cap perdó, mai ni un sol reconeixement a les víctimes ni a la persecució a la que els va sotmetre el seu mentor i antecessor en el càrrec.
El PSOE i el nacionalisme basc i català de dretes foren el blanquejador i suavitzant de la rentadora. I fins avui. Fins aquí que el PSOE, després de 7 anys de mirar cap a una altra banda ha decidit tornar a presentar una llei de (des)memòria. Tardà els va avisar el 2007 quan ells ja volien tancar la carpeta i l’hi deien a l’exportaveu d’Esquerra que només feia que defensar falòrnies i antigalles. Durant tot aquest temps ha anat desapareixent gent que ha mort sense poder saber, ni tan sols, on estaven les despulles dels seus familiars. El PSOE ha fet grans espectacles simbòlics, com remoure l’esquelet de Franco -i ara vol fer el mateix amb el de Primo de Rivera- però no s’ha plantejat, en cap cas, fer una política reparadora autèntica ni reconèixer que l’Estat espanyol actual se sustenta sobre crims de lesa humanitat.
Es fa molt difícil pensar que serà justament el còmplice necessari de la ignomínia el que farà un acte real de contrició i apostarà veritablement per expiar-se els pecats trencant, ara sí, amb el que no fou capaç de trencar un cop mort el dictador. El més gros del cas és que ens faran veure que ho estan fent, però no. No ho estan fent. Considerar il.legítimes les sentències del franquisme NO és trencar amb el passat. Les víctimes no volen un diploma d’un Ministeri, les víctimes volen i necessiten reparació real. Els successors del sistema judicial, és a dir, el CGPJ, és el que hauria d’anul.lar i declarar IL.LEGALS les sentències i sí, per ser reparadores haurien de comportar rescabalament de patrimoni i donar dret a indemnitzacions. Tampoc és reparar que s’obrin fosses i es donin uns ossos a una família sense que hi hagi passat un jutge aixecant acta judicial i investigant el què, el qui i el com de la mort i inhumació d’aquella persona 80 anys enrere.
I els béns espoliats de les organitzacions democràtiques? Tampoc se’n canta ni gall ni gallina en la nova proposta de llei del govern del PSOE-UP.
I sobre el paper del Rei? El cap de l’Estat hauria de començar per demanar perdó pel règim que el va col·locar a on és. Això abans de donar mai més lliçons sobre democràcia i convivència.
Una llei de memòria democràtica, per ser digne de ser anomenada així, hauria de trencar de veritat amb un passat obscur, tots els països són hereus de la seva història però com menys s’oblidi, menys temptats estarem de repetir-la.
Una autèntica llei de memòria democràtica, per ser anomenada així, representaria una esmena a la totalitat dels últims 40 anys del PSOE i dels predecessors de Podemos. Es per això que s’imposa el pessimisme a l’hora de pensar que és possible una veritable llei de memòria. Una que sigui suficientment ambiciosa i que mereixi el segell de qualitat i autèntica certificació d’autenticitat que només pot estampar Esquerra Republicana, l’únic que pot tancar la carpeta.
