Que el senyor Duran Lleida no és independentista no és cap novetat, ve proclamant-ho un cop i un altre. No se’l pot acusar, doncs, de cap incoherència, per més que cada vegada sigui dolorosíssim escoltar-lo.
La sorpresa ha saltat avui quan s’han conegut les declaracions que ha fet al diari ABC, periòdic d’impecable tradició democràtica i que atorga o atorgava els famosos premis d’Español del año, al qual acaba de sortir-ne un nou candidat amb moltes possibilitats.
En primer lloc, l’entrevistador li pegunta: “Si llegan a gobernar ¿van a pedir el mismo concierto económico del País Vasco?.”. I el senyor Duran Lleida, respon: “No, no. Sólo cuando se den las circunstancias —que lo desee una mayoría social en Cataluña y que el gobierno de España quiera dialogar sobre ello—, plantearíamos un pacto fiscal que permitiera a Cataluña recaudar y gestionar sus propios ingresos; aunque después tuviéramos el deber de devolver a la Hacienda española los costes de los servicios que el Estado sigue prestando en Cataluña”.
Vegi’s que les condicions per negociar el concert, doncs, no són només que una majoria social a Catalunya el vulgui (quanta? Un 60%? un 70%? un 87,13%?), sinó que “el gobierno de España quiera dialogar sobre ello”, cosa que fa preveure que ni els néts del senyor Duran no tindran mai la possibilitar d’asseure’s a parlar-ne.
Si pel concert les condicions ja són tan complicades, hom pot imaginar-se les seves respostes a la pregunta que tant agrada als periodistes madrilenys de fer sobre la independència del nostre país. I hom s’equivocaria, perquè les respostes del senyor Duran Lleida són, aquesta vegada, inèdites, encara no les havíem escoltat mai.
Per una banda, afirma el senyor Duran, no és independentista per una raó intel·lectual, que és que ni Europa ni Espanya no ho acceptarien, posició que el situa al costat mateix d’il·lustres jacobinistes espanyols com el senyor Javier Solana o el senyor Aleix Vidal-Quadras, per posar dos exemples al vol. Europa ha acceptat una dotzena de nous Estats des que es va fundar la Unió Europea. Europa acceptarà encantada una Catalunya democràtica, perquè veurà com al sud d’Europa apareix un ferm aliat i una economia potent i dinàmica.
Però el més sorprenent és la raó sentimental que al·lega el senyor Duran Lleida per dir no a la independència del seu país, és que “mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa”. Raó entranyable i d’una gran delicadesa, però que potser no sigui del tot ben compartida per les desenes de catalans que estan aportant raons econòmiques, polítiques i de supervivència cultural per optar per la separació d’Espanya.
Sento una decepció profunda cada vegada que algun representant d’Unió Democràtica nega el que Carrasco i Formiguera no hauria renunciat mai, i que li va costar la vida. I em sap molt de greu perquè no em sembla just per la història d’aquest partit.
Entenc i admiro la vocació catalanista transversal de Convergència i Unió, però m’agradaria que aquesta transversalitat fos entre catalans que aspiren a la plenitud sobirana del seu país.
