Feia temps que la ciutat no sentia que algun fet molt especial estava apunt d’esdevenir-se. I em sorprèn que alguns agosarats diguin que Barcelona ha ignorat la visita del Papa i que d’altres vulguin presentar aquest diumenge com una jornada de crítica contra l’Església i el seu màxim representant a la terra que, mira per on, passava per aquí. Barcelona semblava mostrar-se agitada, concentrada, closa, quan l’autobús de TMB – escortat per policia motoritzada – anava saltant-se tots els semàfors per arribar a la Sagrada Família. Se n’havia parlat tant de l’assistència de Benet XVI per a dedicar el Temple i consagrar-lo com a Basílica, fins i tot s’havia insistit tant en les despeses, la seguretat i els inconvenients de mobilitats, els contres més que els pros, les protestes, que hi havia en molta gent l’ai al cor que tot plegat no anés massa bé. Arribat al meu lloc, assegut a primera fila i amb el dispositiu funcionant com un rellotge suís i sense deixar massa lloc a l’esperit meridional i a la improvització, em preparava per prendre nota de l’acte.
Si s’hagués de definir la cerimònia d’alguna manera, sens dubte hauria d’aparèixer la paraula bellesa. Clamar davant la bellesa seria el primer que faria servir qualsevol que entrés corprès en l’obra d’Antoni Gaudí. Aquesta ha estat un dels constants d’aquesta Missa de dedicació, convertida en un dels fets històrics de la dècada. Amb bellesa s’ha revestit cadascuna de les parts d’aquesta complexa i ritual litúrgia de consagració: la ungió de l’altar i els murs, l’encensament de tota la nau i els fidels, les lectures i cants en un temple que és tot ell un missal.
I La bellesa ha estat la part central, el nucli i el nervi de la magnífica homilía de Benet XVI, on el Papa ha proclamat sense rubor que l’home necessita bellesa i l’ha definit com l’arrel de la que en broten la pau i l’esperança. Joseph Ratzinger ha demostrat conèixer i haver treballat la figura de l’arquitecte català com a creient i home consagrat a Déu a través de la recerca d’aquesta bellesa. O més ben dit, cercador de Déu a través de la bellesa, de l’art, de l’arquitectura. Evidentment, en un temple dedicat a la Sagrada Família era absolutament natural una referència a la família, que – sense originalitat – ha estat el que han destacat tots els mitjans, com necessitats de buscar teca i tancar els ulls precisament a la bellesa, la fascinació i la llum de la qual han estat testimonis els qui han seguit la cerimònia des de la Sagrada Família, els seus entorns o des de casa, gràcies a la magnífica feina de la que avui ha estat, veritablement, la televisió nacional de Catalunya.
Però si fins l’Angelus, tot el cerimonial havia estat emotiu però mesurat, més d’ànima que d’arrabatament, sobri i fervent alhora i d’un estil montserratí ben propi de l’espiritualitat catalana – i el cant del Virolai que tot ho ha clos i emplenat així ens ho ha fet entendre -, la sortida del Sant Pare a la façana del naixement ha exaltat unes masses alienes a aquest estil tradicional i aquest sentir de la terra, potser més properes al càntic d’estadi i al botellón (tot i que es desfermin en un acte religiós) que a la complexitat arquitectònica, vital, cultural i religiosa del geni Gaudí. Quelcom és també culpa nostra, que hem renunciat a uns referents que han estat els nostres i que s’enfonsen amb les nostres arrels per lliurar-los als braços dels que en són estranys. Potser per això s’entén que les senyeres fossin testimonials i que la bandera del Vaticà fos la solució de compromís per no desplegar un conflicte nacional pels carrers de Barcelona.
I amb el Messies de Häendel, el comiat de tots els convidats i el pas del papamòbil que s’allunyava veloçment de la tribuna on havia seguit els actes, he plegat els meus papers i m’he preparat per l’operació de tornada. Sempre ordenadament i de forma segura – No havia estat mai envoltat de tants Policies i Mossos d’Esquadra! – m’he anat acomiadant de la Sagrada Família pensant que sí, que tot plegat, a banda d’un esdeveniment històric, havia estat una definició de la bellesa que, a vegades, encara que vulguis, no saps descriure en una crònica.
