És evident que el principal aliat de l’independentisme català és el govern espanyol, l’actitud del qual afavoreix diàriament la crida a sentir-se exclòs d’Espanya per l’elevat nombre d’insults i greuges a Catalunya i a les seves institucions. En la incerta cursa cap a la independència ens hem trobat sovint amb estranys aliats que han forçat discursos i provocat actituds. I el més paradoxal de tots és en Duran, les compareixences en públic del qual en els darrers trams de campanya, defensant qualsevol cosa menys la independència han fet perdre molts vots a CiU, que sovint han trobat refugi en Junqueras. Però les coses sembla que per fi han canviat. En Mas ha enterrat definitivament el pare polític com si hagués mort de l’ebola i ha silenciat al soci Duran que sembla haver entès que s’hi juga la permanència al Palace i darrerament només llença les salves d’ordenança.
La tàctica d’agafar els instruments d’alliberament nacional (la consulta) i convertir-la en una agradabilíssima i compromesa festa major ha permès visualitzar un Mas que sembla que té la fórmula màgica per “anar a missa i repicar”. És a dir, que pot fer una cosa que nosaltres podem anomenar consulta i que Espanya no ens pot tombar perquè som astuts, molt astuts… i tots contents!. I, a més, aconseguim veure a Duran sortint content per una vegada dels aquelarres indepes, ja que ha pogut votar SI i NO en llibertat (només faltaria!).El silenci de Duran, que durarà fins que l’aparell mediàtic convergent i el propi Mas desisteixin de voler unificar el món sota el seu imperi del bé, és gratificant. Perquè de fet, el que ara proposa en Junqueras és que comencem a parlar de veritat de COM i QUÈ farem per ser independents de veritat. Que ho fem amb qui calgui i que ens posem d’acord en les passes bàsiques.
Perquè ens entenguem, i només a tall d’exemple: les empreses ingressem l’IVA i l’IRPF que hem recaptat a final de mes o final de trimestre. Nosaltres som els recaptadors de primera instància. En algun moment, un govern de transició (unitari, òbviament) ha d’haver dissenyat un marc legal i s’ha d’haver convençut a les institucions europees que el mandat del Parlament i d’una nova constitució li permeten exigir-me, com a empresari català, d’ingressar els impostos on el govern de la República Catalana em digui. Això és terriblement complex i cal que les diferents forces polítiques que defensen la independència, sens falta, es posin a discutir com ho farem. Ens ho han d’explicar el més clar possible, ho hem d’entendre i assumir-ne els riscos. Ho hem de saber de veritat. I com això totes les altres qüestions que afecten a la transició. Hi ha molta feina feta, per molts experts. Cal posar-ho en comú i acordar estratègies polítiques, jurídiques i electorals. No es pot anar a la transició amb la mateixa alegria que fem les manifestacions i les jornades participatives. D’això en tenen exclusiva responsabilitat les organitzacions que es presenten a les eleccions, que són l’única via democràtica coneguda per resoldre la convivència. I aquí, els silencis d’en Duran seran lapidaris. No m’imagino un món on en Duran calli. I ell tot sol pot fer trontollar tota l’estratègia unitarista convergent. Perquè l’estratègia convergent només serà creïble si CDC desmunta realment la federació CiU. I això vol dir acabar (políticament, no em malinterpreteu) amb en Duran i els de la seva mena. Només té sentit que Mas faci una candidatura unitària després de trencar amb en Duran. I ja m’agradarà veure si aleshores en Duran estarà callat.
