Tots ho sabíem. Tothom coneixia el perill. Ara queda la por de la incertesa.
A l’ altra banda de món -del nostre mateix món- la força de la natura ha fet grans destrosses a una central atòmica, el temple de la modernitat, obrint una escletxa per on el verí s’escampa a caprici del vent. Invisible, lleuger, silencios.
El món és pendent de l’acte heroic d’uns màrtirs que lluiten per a tots nosaltres. Estan comdemnats i ho saben, tot i així amb un sentit exemplar del deure, segueixen al seu lloc de treball procurant que no passi el que sembla acabarà succeint.
Quatre dels sis reactors nuclears ja son fora de control. Si s’arriba a la fusió, irremeiablement s’escamparà una potència atòmica foramesurada, molt superior a la de Txernòbil fa 25 anys.
Quin preu tant alt té el progrés!
La crisi econòmica ha passat a segon terme. Sap greu fins el dir-ho, però els milers de morts del terratrèmol ja no son noticia, Déu els tingui a la glòria.
Hem d’agrair als herois del Japó que no fugin cames ajudeu-me i afrontin aquest suprem sacrifici, com ho van fer els bombers i els soldats d’ Ucraïna, a Txernòbil quan encara existia l’ URSS de Gorbatxov.
El món es recull en el silenci de la por i del respecte.
Ha parlat l’emperador del Japó. Quan el seu pare, la divinitat Hirohito ho feu, la gent no l’entenia. No parlava japonès si no una llengua de la cort que tant sols un pocs centenars comprenien. Van haver de traduir el missatge per als seus súbdits. Seixanta anys després de la rendició, ha parlat l’emperador. I ho ha fet també per als herois de la central atòmica de Fukushima.
Deu-mil anys!
Banzai!
Banzai!
Banzai!
