EL SOMRIURE D’UN NEN
Per mi no hi ha res tant descoratjador com la tristesa d’un nen. Aquests dies els diaris i televisions ens han mostrat escenes cruentes d’Haití on el terratrèmol deixà milers de morts, de ferits i d’orfes.
Quan hi han guerres culpem els governants per portar els soldats a una guerra de destrucció i mort, per egoisme, vanitat i ambició. Fa pocs anys vaig anar a Mostar (Bòsnia-Hercegovina). Va impressionar-me. Les cases mig derruïdes, els carrers silenciosos. Endevinaves una pobresa i una desolació que et removia l’ànima.
Aquell desastre fou produït per l’home. Aquest ser racional que a vegades perd la raó.
A Haití, el país més pobre d’Amèrica, han estat les forces de la naturalesa les que s’han endinsat a les entranyes de la terra, l’han somoguda, han destruït un país i han deixat, en uns dies, més morts i ferits que en una guerra.
No he pogut mirar sense angoixa els ulls d’un nen ajagut a terra, desemparat, espantat, afligit. Ni la cara duna nena que cridava angoixada perquè no entenia el que passava i no tenia a prop seu un ser estimat, ni el rostre d’uns infants en una imatge esfereïdora. Els nens, aquests sers vulnerables i innocents són les víctimes més cruels d’aquests desastres. De cop es queden sense pares, es queden mutilats i se’ls roba la infantesa, la il·lusió i els deixa marcats per sempre.
L’ajuda a Haití és molta, encara que insuficient, però qui pot suplir el patiment d’aquella mare que ha perdut els fills, o la del fill que ha perdut a la mare? On puc trobar el somriure d’un nen que ja no té res en que confiar, que la por i la desesperança ja mai l’abandonaran? A vegades voldria traspassar la pantalla del televisor i agafar a aquests nens i braçolar-los als meus braços perquè no es sentissin tan orfes, tan sols i abandonats, tan angoixats. El somriure d’un nen no té preu. I la satisfacció d’aconseguir-lo tampoc.
