En el seu brillant article del 2.10 al nostre MD, en Jordi Feixas citava un periodista que havia detallat el sistema “confederal” de J.A. Duran. Com en Jordi explicava, aquest model de confederal no en té res. Permeteu-me que en repeteixi les característiques: 1)Pacte fiscal, 2) competència exclusiva en matèria de llengua, cultura i educació, 3) presència internacional, i 4) reforma constitucional que inclogui el dret a decidir dels catalans.
I ara això comparem-ho amb la definicíó de “confederació” que hom troba al meu diccionari de la FEC: “4. dt.intern. : Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. Oi que és clar que les dues coses s’assemblen com un ou amb una castanya?
A un estat sobirà no li cal fer cap pacte fiscal amb un altre estat sobirà. Disposa dels seus ingressos i només está condicionat pels tractats internacionals que hagi firmat voluntàriament. No li cal cap competéncia exclusiva particular, perquè té la de tots els àmbits de la seva existéncia. La presència internacional es deriva de la seva condició d’estat sobirà i no de cap acord amb qualsevol veí. I és absurd que depengui de la reforma de la constitució d’un altre estat, perquè ja té la pròpia.
El model Duran que segueix fent dependre-ho tot d’acords amb Espanya, és només una mena d’Estatut de Miravet ampliat, que estaria com sempre exposat a les arbitrarietats dels governs de Madrid. I ja coneixem quin pa s’hi dóna. I per això podem dir que la tercera via d’aquesta pressumpta “confederació” -que només seria un altre nom per l’autonomia de sempre, com un abric de pells al damunt d’un espantaocells- ni és tercera, perquè és la via per la que ens hem arrossegat des de fa més de trenta anys, ni és via, i si ho és, és via morta.
No n’hi ha prou, però, amb dir que el Sr. Duran (i no diguem dels Navarro i Cia.) s’equivoquen, o que ens estan donant gat per llebre. Cal definir, per contrast, ni que sigui de forma molt simplificada, qué voldria dir una confederació autèntica i quins requisits caldrien per a arribar-hi. Fem doncs “d’advocat del diable” i intentem imaginar-nos que -per les raons que fossin- s’estudiés sèriament de fer una confederació amb Esoanya.
La primera condició inesquivable és que Catalunya sigui independent, que sigui un estat sobirá reconegut per tothom, inclosa Espanya. Si no ho és no es pot confederar. I quin objecte podria tenir la confederació? Podria ser triple.
-unió per presentar front comú en el camp internacional, de manera més estreta i efectiva que fent-ho només per altres menes d’acords puntuals.
-aconseguir una col·laboració millor en els plans d’infraestructures que afectessin a territoris dels dos estats.
-obrir camí per tal que altres pobles de l’estat espanyol poguessin seguir el camí de Catalunya, trobant un camp més adobat.
Ja sé que tots tres “avantatges” són molt discutibles, però agafem-los de moment com a base per justificar la hipòtesi confederal. Tinguem sempre molt present que la confederació tindria uns fins i unes atribucions molt clarament delimitats i, fora d’aquests, cap dels estats confederats mo tindria cap mena de sobirania sobre els altres. Ho podem comprendre millor si pensem que tant la Unió Europea com la Commonwealth d’arrel britànica tenen elements confederals, sense que cap dels seus membres, a part dels compromisos presos, tingui cap mena d’autoritat sobre els altres.
Cal tenir, però, en compte que tant els sistemes federals com els confederals rarament coincideixen a la pràctica amb el concepte teòric que en tenen els politòlegs i, a part d’uns trets essencials que tenen en comú, el principi bàsic té diverses variants que s’adapten a les circumstàncies de cada societat que les adopta. Una confederació pura pot tenir una utilitat clara entre països que no estan units per cap altre lligam que la pugui suplir (cas de la Commonwealth). Dins de la UE no tindria sentit ja que els seus possibles avantatges ja estan integrats dins de les regles de la Unió. De què es tractaria, doncs, en el cas Espanya-Catalunya? Es tractaria de subratllar una afinitat territorial i uns lligams entre les dues poblacions més estrets que amb la resta dels paisos de la UE. Recordeu que aquí faig “d’advocat del diable” i estic parlant d’una pura hipòtesi.
Per documentar, doncs, aquest caràcter confederal dins d’un més ample, caldrien un parell de símbols externs que en una pura confederació no tindrien sentit. Hom pot imaginar-ne dos de principals: una cambra confederal i un cap d’estat comú amb funcions purament representatives.
Per regular l’aspecte legislatiu de la confederació, podria d’existir una Cambra Confederal de dimensions reduïdes, p.e. entre 40 i 60 membres, elegits paritáriament pels parlaments nacionals dels estats confederats. I totes les lleis i decrets d’aquesta Cambra Confederal només adquiririen vigència en els territoris de la confederació després de ser aprovats pels parlaments nacionals de cada estat condeferat.
L’altra qüestió seria la del cap d’estat que pogués fer les tasques de representació de la confederació de cara a altres països. Per no complicar-ho imaginem que s’acceptés que el cap de la confederació fos el d’Espanya, com a país més gran de la confederació. Això seria independent de si Espanya fos monarquia o república. En aquest cas, el cap d’estat hauria de tenir un delegat a l’altre o als altres països de la confederació, com en els temps dels Austries hi havia un virrei, o a la Commonwealth hi ha “governadors” o “alts comissaris”. Cap d’aquests títols, però, no seria acceptable pels catalans i podria quedar senzillament com a “delegat del cap d’estat a Catalunya” (DECEC). I aquest lloc hauria de ser indefectiblement ocupat per una personalitat catalana que el cap d’estat de la confederació podria anomenar a proposta del parlament català o d’una assemblea “ad hoc”. En cap cas no seria acceptable que des de Madrid ens enviessin un “conde de Manzanares”. Aquests temps haurien caducat definitivament. Fins aquí, doncs, algunes de les característiques que se m’ocorren d’una confederació que no en tingui només el nom.
Però com que aquesta seria feta per lliure voluntat dels estats sobirans, ningú no podria esperar que els catalans, amb la nostra experiència de tres segles, hi entréssim sense posar al damunt de la taula unes condicions molt clares i dures.
Seria tocar campanes imaginar un procés en el que avui Catalunya arribés a la independència i en un termini relativament curt signés un pacte confederal amb l’Espanya actual. Catalunya només podria lligar-se en la forma expressada amb una Espanya que hagués fet els seus deures; una Espanya que hagués netejat sensiblement els seus partis de gent manifestament corrupta; una Espanya que no parlés tant de “grandezas” i que no dilapidés diners amb obres faraòniques innecessáries; que no ignorés més les característiques diferencials dels altres pobles que la formen; que netegés la seva constitució d’elements nacionalistes excloents, etc.etc. En resum, d’una Espanya que toqués de peus a terra i sabés tractar els altres de tu a tu. I això, cas que arribés mai, demana anys i panys. Per tant, una confederació, en el millor dels casos, només podria ser una perspectiva de futur a molt llarg termini i ningú sap quines voltes donará el món, ni quina utilitat pogués tenir la idea d’aquí deu, trenta o cinquanta anys.
Per tant, una confederació autèntica (algú pot imaginar-se que a Madrid acceptés ningú totes les condicions i característiques que he exposat?), fins i tot mirant-s’ho amb benevolència, no és cap opció actual ni cap via transitable. I, insistim-hi, qui vulgui arribar-hi ha de començar per la declaració d’independéncia de Catalunya. Sinó, ni a llarg termini ni a la setmana dels tres dijous no hi pot haver confederació amb un mínim de cara i ulls.
I per tant no tolerem, sisplau, que ni el Sr. Duran ni altres polítics de dins i de fora de Catalunya ens vinguin amb aquestes andròmines. Si creuen que un encaix amb una autonomia ampliada és possible, que ho anomenin pel seu nom, i que ens diguin quins motius tenen per creure que els espanyols ho acceptin o que els catalans encara s’hi avinguin. I si no ho saben explicar ni justificar de manera convincent que no maregin la perdiu i deixin treballar com cal els polítics que van endavant d’acord amb la majoria del poble. I més tard, que no es queixin si els electors catalans els hi passen la factura a les primeres eleccions i els envien cap a casa. Volem un país lliure en el que tothom pugui expressar de manera educada la seva opinió i les seves idees, però qui ho faci també n’ha d’acceptar les conseqüències si després el poble no en vol saber res.
