Tres estranyes o discutides sentències del Tribunal Constitucional -entre els anys 2010-2012- han sorprès molts ciutadans pel fet de semblar contràries a l’esperit i a la lletra constitucional, ja sigui per la seva flexibilitat o per la seva inflexibilitat interpretativa. L’una fou el permís de presentar-se a les eleccions basques als amics o aliats de la violència terrorista d’ETA, és a dir als “batasuns” de torn. Una altra fou la de convertir en paper mullat -passant-se’l pel folre molts aspectes innovadors i desitjats pel poble-, l’Estatut de Catalunya, que havia estat aprovat pel Parlament català i referendat pels ciutadans de la nacionalitat (paraules constitucionals) catalana. I la tercera ha estat la resolució d’aprovar, en nom de les “noves sensibilitats de la societat”, el matrimoni homosexual quan, de facto i de iure, la Constitució contempla el “matrimoni com la unió jurídica entre l’home i la dona en igualtat de drets i deures”. La llei socialista sobre les unions homosexuals com a matrimoni, havia estat recorreguda també, fa anys, pel PP.
Aquesta darrera decisió s’ha fonamentat sobretot en el fet que la societat espanyola, pel que fa al concepte d’ “unió matrimonial” o “matrimoni” -segons l’opinió d’una majoria de ciutadans i de la Reial Acadèmia de la llengua-, ha “canviat o evolucionat” i, per tant, cal fer-ne una nova interpretació més moderna. O sigui que es basa, segons ells, en un fet “evolutiu” d’opinió o de llenguatge per tal d’encaixar les unions homosexuals en la Constitució espanyola quan aquesta només parla del matrimoni entre home i dona i quan el matrimoni s’ha considerat sempre el fonament essencial de la societat. El Tribunal tampoc sembla no percebre el perill que corren els fills -adoptats o no- amb el nou concepte de matrimoni homosexual perquè pot acabar discriminant-los, en l’escola o en la societat, per part dels altres nens amb pare i mare. A més, amb aquesta sentència es “transforma” o “redefineix” la naturalesa o essència del matrimoni en els seus mateixos fonaments.
¿Algú no li podríem demanar a aquest mateix Tribunal Constitucional que també els conceptes de nació, pàtria o estat poden evolucionar i que potser, pel que fa al país català també han “evolucionat” des de l’aprovació de la Constitució espanyola de l’any 1978? Així, el mateix argument hauria, tal vegada, valgut per l’encaix de Catalunya i Espanya segons aquell renovat Estatut, recorregut pel PP i per altres instàncies.
Ara davant el “dret de decidir” i les seves conseqüències, si el Govern català tira pel dret en un sentit que no agradi al Govern de Madrid i, després de moltes giragonses, tot hagi d’anar potser a parar de nou al Tribunal Constitucional. ¿Es fixarà aquest Tribunal en “l’evolució política europea” (l’espanyola inclosa): comprovis, amb el dret comparat, com alguns països assoliren un nou “status” d’independència -Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Letònia, Lituània, Estònia, Ucraïna, etc.-? ¿Girarà algú el cap envers el Regne Unit, on Anglaterra i Escòcia han acordat ja fer un referèndum, dintre de poc temps, sobre el futur de la segona nació? ¿Serviran per alguna cosa aquests fets històrics i jurídics per decidir una sentència o resolució que agradi (o no) a tots, tal com ha passat amb les unions homosexuals, equiparant-les al matrimoni? ¿O es tractaria llavors, segons el resultat obtingut amb dret a decidir, d’una possible “desunió contra natura”? ¿Actuaria el Tribunal Constitucional, en aquest remot cas, amb aquesta alegre (gay) i desacomplexada flexibilitat interpretativa tal com ho ha fet amb les unions homosexuals?
Són preguntes que molts es poden fer quan aquest ja desacreditat Tribunal, per moltes raons, potser s’hagi de pronunciar sobre un assumpte que es tant important -o potser més- com ho pot ser el ”tema gai o lèsbic”, tenint en compte tots els drets individuals i col·lectius d’aquells ciutadans que es veuen també menystinguts per altres motius. Caldrà, doncs -ja que existeixen uns “precedents polítics” a Europa- veure si també semblants “raons evolutives” poden valer per al difícil (o impossible) referèndum sobre el dret a decidir. El mateix govern de Madrid el pot permetre si li dóna la gana i tots hi guanyaríem en llibertat i en democràcia. El possible resultat, fos quin fos, com es lògic, no tothom el veuria de la mateixa manera. Això ha succeït amb les tres resolucions esmentades.
¿Al final tindrà raó el poeta Salvador Espriu quan diu: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta i rica, lliure, desvetllada i feliç”?
¿Qui s’hi apunta a aquest cansament?
