El viatge a Itaca, per seguir la metàfora del president, ha entrat en aigües més tempestuoses que mai. Això, és clar, no és cap sorpresa. però la majoria havíem cregut que els perills venien de fora bord, dels monstres ben coneguts que pul·lulaven al voltant nostre i que se’ns volien cruspir fins a la darrera engruma dels ossos. Ara, peró ens trobem, a més, amb una part dels remers que en plena tempesta volen canviar el timoner, perquè (diuen) aquest mira més per una camarilla amb calés a la butxaca que no pas per tota la tripulació. Que aquest timoner ha engegat aquesta camarilla al botavant i que està portant la tripulació amb mà segura a través dels vendavals i els aiguats, molt més a prop d’Itaca del que mai hauria cregut ningú, això per ells no compta. No el volen i prou. Ah, i a més proposen que com a timoner s’hi posi un equip col·legiat que s’hagi de posar d’acord cap a on giren el timó cada vegada que vé una onada grossa, sense copsar que d’onades així ens en venen tantes al damunt una darrera l’altra que no hi ha temps per conciliàbuls i parlotejaments, si no volem que la galera s’estavelli contra tots els rocs que hi ha al mig de la ruta. Als rems tampoc no s’hi volen posar. És més fàcil criticar als que remen.
Sortint, però de les comparacions navals, no ens estalviem d’estar cada dia amb l’ai al cor. Ara mateix és possible que fem una errada garrafal, i també és possible que ens en sortim i que es produeixi un nou miracle inesperat, perquè de vegades els catalans (com diu una dita alemanya) tenim més sort que enteniment. Aquest dilluns dia 9 es vol aconseguir que el Parlament voti la que jo anomenaria “declaració de canvi de legalitat”, però gràcies a la (fins ara) manca d’acord sobre qui ha de presidir la Generalitat segurament s’aprovarà la declaració sense tenir al mateix temps un govern constituït que pugui convertir-la en fets immediats. I això no és gens bo. Es fa un pas que es pot considerar definitiu cap a un nou estat i no es dota aquest estat de l’eina essencial per tal que a fora ens prenguin seriosament: un nou govern, capaç des del primer moment de tenir a les mans les regnes de l’ordre i el domini fàctic del seu territori. Enlloc d’això (si no hi ha un miracle al darrer minut) s’allarga la interinitat, amb el perill fins i tot de noves eleccions i donant així als monstres de la mar remoguda l’oportunitat de trencar rems i esquinçar velam.
I no en treiem res dels retrets mutuus. Que si CDC prefereix fer naufragar el procés abans que renunciar a en Mas; que si la CUP també ho prefereix abans de tolerar-lo, etc. Diguem-ho clar: si aquesta mateixa setmana entrant no tenim “fumata blanca” (de la mena que sigui) la declaració haurà vingut prematurament, perqué fins que hi hagi nou govern constituït anirem fent tentines, mentre tothom ens posa cordes perquè hi ensopeguem. I ens podem fer més d’una pelada al genoll i més d’un trau al cap.
I ara jo mateix vull relativitzar tot el que he dit. La meva exposició és feta des d’un punt de raonament fred i lògic (o així ho crec almenys). Però en tot aquest procés no hi ha res que s’hagi mogut per aquest tipus de paràmetres. És també possible (altra vegada l’ai al cor…) que tot plegat acabi traduint-se (grácies a la mala traça de Madrid) en una acceleració, aquí caic i aquí m’aixeco, que acabi de desesperar tots els monstres de la mar tempestuosa i els deixi definitivament amb un pam de nas. Tant de bo…
