EL tic-tac del rellotge m’estremeix
una hora més o una hora menys
són com les notes musicals que els és permès
escriure filigranes que no tothom coneix.
La campana pot ser una simfonia
que es perd amb el vent per la muntanya
i riu i canta i a ningú no enganya
de tan pura i clara que és la melodia.
Arraulida vora el foc, lliure el pensament
rememoro un passat que sempre és latent
i visc l’enyorança amb la flama ardent
i el record llunyà que avui és present.
L’àvia que em contava contes d’un palau,
l’avi que explicava històries de bandolers,
la mare que per adormir-me em donava un bes.
i el pare tocant el violí m’omplia de pau.
Més tard balls, il·lusions jovenívoles,
el món meravellós, anys de felicitat,
el desig immens de veure un univers encantat.
sense marques ni penes ombrívoles.
I marxa el temps com una ona
i la vida s’escurça més cada dia,
no cal comptar les hores que van fen la via
ho ensenyen les arrugues de cada persona.
El tic-tac del rellotge m’ha ensenyat
que no pots recular un pas enrere,
que en la vida de tots hi ha hivern i primavera
hi ha alegria, i hi ha soledat.
I mirant les espurnes amb amor,
trobo que el meu equipatge no és pas lleuger,
tinc tants records, tantes vivències i molt a fer
mentre em bategui tranquil i alegre el cor.
