La barca era vella, tan vella com ell
i els dos resistien la tempesta
mirant com s’enfosquia el cel
dins la mar que no es rendia a la conquesta.
Mil vegades havien desafiat les onades,
semblava que el mar els volia engolir
i el vell patró i la barca estaven gastades
més lluitaven i no paraven de sofrir.
Quan els mariners pujaven la trema,
curulla de peixos que sofrien l’agonia,
es sentien orgullosos amb la xarxa plena
i la pesca abundant els encomanava l’alegria.
Han passat els anys, que s’escolaven
com un sospir, com un somni, sense retorn
i el vell patró i els mariners ploraven
perquè aquell dia s’acabava l’últim jorn.
Deixaren la vella barca a l’arena,
mentre la lluna somreia des del cel,
i el vell patró no podria amagar la pena
sentint a la boca un regust de fel.
Tornaria cada dia a la platja
per acaronar el seu bell tresor
i recordar aquells dies quan l’onatge
els tenia exposats a una incerta sort..
Miraria els seus companys de pesca,
com sortien al mar potser calmat
i sentiria una punxada quan farien gresca
mentre ell es sentiria vell i cansat.
S’ajaçaria a la seva vella barca,
tancaria els ulls i voldria somiar
que era jove i la trema amb la marca
del seu nom que no volia esborrar.
