L’ambient era triomfal. Es respirava la densitat patriòtica que la gent necessitava. L’onejar d’estelades era com un clam de victòria anunciada. Semblava que ja teníem a tocar la nova època de la Història de Catalunya, i que nosaltres, els que érem allí, portàvem els estandards a tocar del núvols. Hauríem dit que estàvem a punt d’anar més enllà que els nostres predecessors. Més enllà que Prat de la Riba, que Francesc Macià, que Lluís Companys, que Jordi Pujol, que Pasqual Maragall.
Entre els compassos enardits de la Companyia Elèctrica Dharma, escoltàvem expressions convençudes i emocionants que volien ser més que eslògans, més que consignes, més que estímuls per seguir –com deia Espriu- “el recte camí del ple domini de la terra”, d’aquesta terra nostra de muntanyes i valls que sempre ens ha acollit.
Escoltàvem les veus dels patriotes que s’han posat al davant de la marxa cap a la meta. Veus com aquestes: “Avui el poble català torna a demostrar la seva força, el seu coratge, la seva valentia”. “Sabem què volem i estem preparats per a aconseguir-ho”. “Fem el cim: fem un país nou, un país just, un país solidari, un país de tots”. “L’objectiu és tan impressionant que només la unitat el farà possible”.
Bé. Tot va estar molt bé, el vespre del 24 d’abril a Montjuïc. Tanmateix, està prohibit el cofoisme. Cal desterrar la sensació que el combat està guanyat. El temps que ens separa del 27 de setembre és temps de raonament afinat, d’argumentació sòlida, de transmissió d’ideals, de translació de vibracions patriòtiques a milers d’indiferents, d’incrèduls, de dubtosos, de pessimistes impenitents, de pusil·lànimes.
Cal comunicar que voler un Estat per a Catalunya no és cap quimera. És simplement la culminació de la trajectòria d’un país que ve de molt lluny i que ha desitjat sempre poder ser el que és. Voler un Estat propi és voler una comunitat civil on els ciutadans es trobin bé, es trobin còmodes, es trobin a gust. Bé, políticament parlant. Bé, socialment parlant. Bé, culturalment parlant. Voler un Estat propi és voler una governació i una administració alliberades de lleis i de normes alienes, i que tinguin com a objectiu prioritari proposar a la totalitat dels ciutadans, de les més diverses procedències, la tasca comunitària de construir un país nou, lliure, amb una presència identificable en el concert de països del món.
