L’hereu de la monarquia espanyola ha passat uns dies entre nosaltres. Abans d’iniciar la seva visita, algun diari de la capital d’Espanya destacava aquesta visita com una oportunitat del príncep per arreglar tots els problemes o malentesos entre els catalans i els espanyols. La visita havia de servir per reforçar el paper de la monarquia com a institució garant de la convivència i la solidaritat entre els espanyols per damunt dels partidismes. Fins i tot hi havia qui considerava la solució del “desafiament sobiranista” podia donar al príncep el rendiment, de cara a l’opinió pública, que al seu pare li va donar el 23F.
En qualsevol cas, l’efecte 23-F no tan sols ha caducat, sinó que cada vegada hi ha més indicis que fan sospitar que el rei fou l’autèntic impulsor d’aquella atzagaiada; la imatge idíl·lica de la família reial se n’ha anat en orris i s’ha sabut que tot era una posada en escena des del primer dia; s’ha sabut en què empra el rei el seu temps realment, els negocis en què estan ficats els seus parents (i probablement ell també), etc. En conseqüència, la monarquia ens ha mostrat la seva autèntica naturalesa: una institució parasitària basada en l’engany, que viu a cor què vols, cor què desitges sobre les espatlles dels seus súbdits, que practica l’opacitat i la censura, que no se sap mai ni on són ni on paren, que té interessos espuris i inconfessables, tota mena d’amistats perilloses i que és inamovible democràticament i immune davant les lleis i la justícia. Aquest és el panorama.
Pel que fa al príncep Felip, no puc dir res del príncep com a persona, atès que mai no m’ha estat presentat ni se m’ha acostat a donar-me la mà –i això que l’he tingut a tocar en diferents ocasions. En canvi, com a personatge públic he de dir que és la perfecta encarnació de l’espanyol mitjà: un xicot “sobradament preparat” de més de 45 anys, que encara no ha tingut mai cap feina i que, com que passa d’aquesta edat fatídica, podria ser que ja no n’arribés a trobar. Però no cal que es posi pedres al fetge, que segurament l’estat el subvencionarà d’una manera o altra. I si té sort, encara li tocarà una entrada per anar a veure la Roja.
Ara que ja ha tornat a casa seva, podem fer balanç de la seva visita i veure si ha respost a les àmplies expectatives que havia suscitat. Tres han estat les anècdotes més remarcables del viatge. La primera, les frases en català que va adreçar als assistents al Mobile World Congress. La segona, que un empresari que participava en el congrés es negués a estrènyer-li la mà. I la tercera, un soparet que li van organitzar els amics del Foro Puente Aéreo.
En primer lloc, el fet que digués un parell de frases en català a la inauguració del MWC, encara que no es pugui afirmar pas que constituís cap novetat, suscità tota mena de comentaris elogiosos, com ara el del Sr. Sánchez Fornet, president d’honor del Sindicat Unificat de la Policia. Aquest senyor va fer notar especialment el tremp amb què el príncep pronuncia la ela geminada. És destacable el fet que el mateix Sr. Sánchez Fornet s’adonés que el president Mas emprà l’anglès en el mateix acte. Ara ja sap que al món s’hi parlen dues llengües i un dialecte pel cap baix. Esperem que ben aviat descobreixi, a més, el panotxo; així podrà eixamplar la seva visió cosmopolita, multicultural i sostenible del món on viu.
Més comentada ha estat l’anècdota protagonitzada pel Sr. Àlex Fenoll, que es va negar a donar la mà al príncep (segurament per por que li prengués tota la màniga, vet-ho aquí). L’hereu va mostrar un capteniment digne de remarcar: per comptes de respondre immediatament al gest del Sr. Fenoll, va seguir el seu camí fent veure que no se li acudia cap rèplica, per a després desfer els seus passos i acusar el Sr. Fenoll de maleducat. El príncep va acabar en pocs anys estudis que al comú dels mortals li haurien costat gairebé dues dècades de superar. Això demostra que en realitat té prou recursos per afrontar les situacions més inesperades. En canvi, va preferir donar peixet a l’empresari i fer veure que li passava el que –francament– ens passa a tots: que aquella rèplica tan enginyosa i encertada que hauria deixat mut l’adversari i l’hauria obligat a girar cua, se’ns acut sempre cinc minuts més tard del que hauria estat pertinent. I tot per mostrar-se més natural i campetxano.
El Sr. Fenoll hauria de saber que als catalans ens han envaït, empresonat, torturat, escarnit, humiliat, incautat, espoliat, desnonat, i fins i tot ens han tret cançonetes al carnaval de Cadis, però el que no han aconseguit mai és fer-nos perdre l’educació. En això som els millors, perquè mirin que som poqueta cosa, però d’educats en som un bon tros. El problema és que quatre nazi-rojo-separatistas com el Sr. Fenoll ens fan quedar malament perquè s’atreveixen a dir el que pensen. O simplement perquè s’atreveixen a pensar. No li hauria d’estranyar que una persona de costums tan excel·lents com l’excomissari Sr. Amedo li es veiés obligat a donar-li una lliçó de bona educació. És per culpa extremistes com el Sr. Fenoll que els espanyols no ens troben simpàtics. I si ens prenen la màniga, tant se val, haurem demostrat la nostra bona educació i ens podrem sentir, un cop més, molt superiors a la resta de pobles ibèrics. Les riallades que facin des de Madrid no ens han d’afectar, nosaltres som superiors. Si féssim cua per donar la mà al príncep, de seguida s’adonarien de com som d’educats, fins ens deixarien que el convidéssim a fino i ‘pescaito’, i tot serien flors i violes.
Això és el que degueren pensar els senyors del Foro Puente Aéreo. No m’entretindré a explicar-los les excel·lents qualitats de tots i cada un dels component d’aquest fórum, estic segur que vostès ja les coneixen. S’ha de dir que els assessors del príncep la van encertar de ple, quan van acceptar la invitació per a aquest sopar en nom seu. No podien haver trobar un grup de persones més representatives de la societat catalana. La imatge del príncep com a persona imparcial i dialogant en va sortir molt reforçada. També hi van ser convidats els senyors de Madrid que formen part d’aquest grup de selectes personalitats, perquè no es pogués dir que els catalans som uns provincians. Llàstima que, segons cròniques posteriors, uns i altres no es posessin d’acord, perquè els catalans demanaven un gest per acontentar quatre ximplets que no tenen gaire clara l’existència d’una tercera via, mentre els espanyols eren més partidaris del diàleg segons com el concep el Sr.Rajoy. El príncep es va limitar a callar i no dir res. Els malpensats diran que fou perquè no sabia ni de què estaven parlant, però les persones ben nascudes s’adonaran que fou una mostra d’imparcialitat i sentit de l’equilibri. Després del cafè i les copes van sortir tots plegats a prendre la fresca a les escales de la terrassa, on es van fotografiar perquè els néts es puguin creure que una vegada van sopar amb el príncep.
L’endemà d’aquest entranyable sopar, sembla que el príncep es va dirigir a Poblet per fer-se monjo de clausura. Es veu que creia que li seria fàcil mantenir el vot de silenci. Però quan li van mostrar la mòmia del príncep de Viana, s’ho va repensar i se’n va tornar a casa seva, això sí, amb una capseta de carquinyolis per al seu senyor pare. “Vés-te’n, Anton, que qui queda ja és compon.”
