Després que l’article de Santi Vila a La Vanguardia posicionant-se com a garant del seny l’hagi pogut fer sospitós de no ser un home del president, avui Ignasi Aragay escriu al diari Ara un elogi (per dir-ho fi) de l’honorable i masista conseller. A l’article Aragay ens recorda que quan un és un personatge cultíssim no pot ser jutjat amb prejudicis perquè cauríem en l’error de simplificar. Un “noucentista de quarta generació” no es pot valorar igual que una patum convergent. “Ell solet concentra totes les heterodòxies permeses a la cort de l’heroi Artur”, diu Aragay. La resta de consellers no deuen tenir capacitat per pensar per si sols.
Em sembla que sovint a tots, sense necessitat de ser consellers, ens costa mantenir-nos ferms en les nostres opinions. Em sembla que és força bàsic creure que com que no volem ser dogmàtics sovint ens sentim ideològicament insegurs. Però escriure d’un conseller que li interessa més aviat poc el debat ideològic i que sempre és en terra de ningú em sembla que no és un elogi sinó l’exhibició d’una debilitat. Som votants però no imbècils, i arribem a entendre que si formes part d’un Govern no vol dir que subscriguis a ulls clucs totes les seves decisions. Si et dediques a qualsevol altra cosa pots fer tots els malabarismes que vulguis, però quan algú es dedica a la política se’l valora no només per la seva capacitat de discrepar sinó per la seva lleialtat.
El que no sé si han tingut gaire en compte els que escriuen elogis és que a Santi Vila el recolza un partit que es diu CDC. No tinc ni idea del que pensen les elits, però si d’alguna cosa m’ha servit passejar-me per reunions i consells nacionals és per saber que les bases de Convergència són una gent emprenyada i cansada de justificar arguments que no entén ningú. El que volen és defensar una opció clara i no pas filigranes sofisticades, i els hauríeu de veure la cara quan veuen tornar un conseller somrient de Madrid. D’acord que pensar la política segons les reaccions de les bases no és tenir una visió intel·ligent, ni veure-les venir, però compta més del que sembla. I d’acord també que la retòrica d’aparell convergent és capaç de fer meravelles, però amb l’heterodòxia no enganyarà a ningú.
No sabria dir què pretén Santi Vila, un dels personatges més brillants del panorama polític català. Puc dir poques coses del figuerenc, però és un dels pocs amb qui no m’he avorrit ni un minut mentre l’escoltava als sopars de partit. No només és cultíssim i sap respondre les preguntes més malpensades sinó que a més és encantador; un carisma sofisticat i alegre molt atípic en dirigents convergents. També als mítings l’encerta sempre: quan ja estàs a punt de desmaiar-te de tanta metàfora castellera, arriba el Vila i amb quatre cites ben trobades, l’accent empordanès i el somriure sap fer silenci al Palau Sant Jordi per després fer esclatar un minut sencer d’aplaudiments.
Això però no vol dir que no em sembli que es perillós jugar a justificar-se dient que has llegit Erasme, Voltaire o Montaigne per explicar les opinions ambigües. Personalment m’encantaria poder votar un candidat de tant nivell com el conseller Vila en un futur, sempre que tingui present que el més important aquí i ara és parlar clar i deixar-se estar d’heterodòxies.
