Del 24 al 30 de juliol, el papa està fent el que els vaticanistes han qualificat com el seu viatge més difícil. En un viatge intens, el papa està visitant el segon país més gran del món després de Rússia. Aquest pelegrinatge penitencial —com ha dit el papa— és un viatge històric a una terra massacrada per una actuació cruel per part dels responsables d’alguns internats gestionats per institucions eclesials.
És el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes —potser, com han dit alguns, podria ser el seu últim gran viatge—, amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19.000 quilòmetres. Amb aquest 57è viatge apostòlic internacional, haurà visitat 56 països des de l’inici del seu ministeri petri, i aquest viatge al Canadà serà el més llarg i el més allunyat de Roma.
El sentit i la raó del viatge el donava Francesc mateix en una piulada al seu twitter, abans de deixar Roma diumenge passat: «Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espero amb la gràcia de Déu, que la meva peregrinació penitencial pugui contribuir al camí de reconciliació, ja començat».
D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc vol demanar perdó, perquè —ha dit— «sento indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlics per a nens i joves, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX». Per això ha anunciat que els seus discursos al Canadà començaran i acabaran demanant perdó. És indignació i vergonya el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el mes d’abril passat, els representants dels pobles indígenes: «Vull unir-me als meus germans bisbes canadencs per demanar perdó», per la crueltat amb que foren arrancats de les seves famílies els nens, amb l’objectiu d’esborrar la cultura indígena, sense respectar els orígens i les arrels d’aquells nois que volien “reeducar”, i que van patir abusos físics i psíquics.
Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015 per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes. De segur que el papa, amb la seva presència i, sobretot, amb la seva actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides.
I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150.000 nois i joves indígenes els que passaren —i patiren abusos de tot tipus— per 139 internats del país, dels quals, uns cinquanta eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4.000 nens, on l’estat canadenc —ell també n’és culpable— buscava, absurda i irracionalment, occidentalitzar els costums dels joves indígenes. En un país ferit pels horrors del passat, el papa, «vol estar a prop dels qui sofreixen. No només vol dir paraules, sinó sobretot manifestar la seva proximitat. I per això vol tocar amb les seves pròpies mans el sofriment d’aquestes poblacions, pregar amb elles i fer-se pelegrí amb elles», ha dit el cardenal Secretari d’Estat, Pietro Parolin.
Aquesta petició de perdó per part del papa és un primer pas simbòlic —no el final— en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat. L’Església no va saber evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa on es va fer sofrir els nens separant-los de les seves famílies. El papa Bergoglio vol demanar perdó humilment per «la manera cruel» amb que l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc, en la «colonització» i en el «desarrelament dels nens indígenes de les seves famílies».
Crec que aquesta sincera i humil petició de perdó pels errors del passat és el que haurien de fer també els bisbes del País Valencià, que continuen menyspreant la nostra llengua i la nostra cultura. Al Seminari de València, en els anys quaranta, quan sentien parlar en valencià un seminarista, els formadors li donaven una pedra, que el noi portava a sobre i que havia de passar al seminarista que sentís parlar en valencià. Era una manera cruel i vergonyosa d’estigmatitzar el valencià, a més de ser també un càstig psíquic, amb l’objectiu d’arrancar cruelment la nostra cultura, que per als formadors del Seminari era una cultura prohibida i menyspreable. Encara avui, els Seminaris de València, de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, continuen excloent el valencià de la formació dels seminaristes. I per això els cristians valencians esperem que els nostres bisbes demanin perdó pel tracte dels seus antecessors i d’ells mateixos, prohibint i excloent la nostra llengua de l’Església.
