“Que ja has estudiat avui?” Ha d’escoltar la Laia abans d’anar a la piscina del poble on, cada dia del mes de juliol, l’espera aquell noi que tant li agrada. Si no estudia no podrà anar-hi i, a més, es quedarà sense el mòbil.
Diem amor d’estiu o amor d’adolescent, quan volem dir que és un sentiment intens, però que serà curt i sense transcendència més enllà de les vacances. Els adults, que tot ho sabem, voldríem evitar que els adolescents el sentin si creiem que no els deixa estar pel que cal estar.
La Laia s’havia enamorat, però hi havia un problema, havia suspès segon de l’ESO i les notes, per a gairebé tothom, són molt més important que el primer amor.
Tothom va creure que la Laia, no havia superat el curs perquè estava massa distreta pensant en el noi i, sense voler esbrinar més, van intentar evitar el que era inevitable, que deixes de pensar en el seu amor.
Els adults –amb la millor intenció del món– li explicaven que això que sent no és real o que no és tant com ella es pensa o que dintre de poc temps en coneixerà a un altre. Voldrien que –pel seu bé– la Laia se centrés en el que s’ha de centrar.
La Laia va conèixer al noi de la piscina a principi de curs i, casualment, aquell segon de l’ESO no va anar bé i, com acostuma a passar, quan dues coses passen a la vegada, assumim que una és causa de l’altre. Però el motiu pel qual la Laia ha suspès no té res a veure amb el que sent per un noi que fins ara només li donava likes a l’Instagram o TikTok, però que ara ja parlen en persona quan es veuen a la piscina.
Els adults som així!, tenim tanta pressa que volem posar la solució sense saber el problema. Volem arreglar-ho fent discursos com si les nostres creences fossin veritats absolutes.
Els adults ens creiem dialogats, així i tot, la Laia ho viu com interrogatoris i en comptes d’obrir-se es tanca més, perquè si explica el que li passa tampoc no ho entendran.
Els adults diem que tant fa el que siguin de grans, que han de ser feliços i fer el que creguin que han de fer, que la felicitat no depèn d’uns determinats estudis o de si s’ha de repetir un curs, però a alguns dels que ho diuen se’ls paralitza el món si a casa algú treu males notes i, des d’aquesta paràlisi, es poden intentar solucions que no van bé.
La Laia parla poc, és veritat, però quan ho fa creu que es minimitza el que ella sent o que s’intenta canviar i no té cap intensió d’escoltar més sermons sobre el que és la vida.
Els adults li diran, coses com: “si ja ens sembla bé que vagis que vagis a la piscina, però…” o “si no et diem que no et vegis amb aquell noi, però…” uns peròs que els adults creuen necessaris, però per la Laia volen dir que ni han entès res de res ni tenen cap intenció de fer-ho.
Sortosament, el temps passarà i les notes de segon d’ESO no determinaran ni el futur ni la felicitat de la Laia i d’aquell estiu només en quedarà un record dolç-amarg on cap adult va tenir ganes de saber el veritable causant de les males notes.
