Des que vaig néixer sentia les melodies que el pare tocava amb el violí. Músic apassionat, en les hores que tenia lliures, es dedicava a tocat l’instrument que dominava. Vaig créixer, en la infantesa i adolescència, amb la música. Amb els valsos de Strauss, amb les polques de Chopin o amb la música de Brahms i Meldenssohn.
El pare va morir jove i amb la seva desaparició als 49 anys la nostra llar va quedar desfeta i en trist silenci. Al seu estudi hi havia centenars de partitures, papers pautats per cada instrument, faristols, el violí, la trompeta, el piano i el saxofon. La casa on vivíem era grandiosa i hi cabia tot però el trasllat a una llar més petita ens obligà a deixar moltes coses estimades.
No recordo com va ser però el vell violí va venir amb nosaltres, tancat en una rudimentària caixa de fusta, i així ha reposat, superant estius i hiverns, molts anys. El pare havia comprat aquell instrument a un zíngar passavolant que necessitava diners, pensant que podia ser una peça de molt valor. El seu so era prou fiable i portava al seu interior una etiqueta que acreditava haver estat construït a Cremona per un tal Bergonzi, coetani d’Stradivarius.
Quasi setanta anys desprès, el meu fill el va portar a un lutier de confiança perquè li digués l’origen, la qualitat i valor de l’instrument i per tal que reparés alguns desperfectes. Ha resultat ser una falsificació del segle XIX. Es veu que sempre hi ha hagut falsificadors. I al segle XIX ja falsificaven violins del segle XVIII. Així doncs, no està clar ni tant sols si havia estat fet a Cremona però, amb alguns arranjaments, el lutier va dir que podia tornar a ser un violí amb un so més que acceptable.
I l’instrument vell i polsós ara resplendeix de nou, lluent i polit dins la mateixa caixa de fusta, amb l’arquet que sembla esperar que el treguin del seu silenci.
La Júlia, filla del meu fill, fa sis anys que toca el violí i ara el vell instrument serà per a ella. A mi m’emociona pensar que el pare, potser des del algun indret, pot veure a la seva besnéta tocant aquell instrument que tant estimava i que ens feia gaudir junts de la música. I que jo, quan senti les notes del violí, pensaré que el pare ha retornat i que ens ofereix aquella música que tocarà la Júlia, volent retrocedir en el temps que s’ha esmunyit. Pensaré en la felicitat del pare si podés veure a la seva besnéta tocant amb el violí aquella música que traspassa temps i espai.
Han passat molts anys amb el violí silenciós però ara tornarà a vibrar i el pare es sentirà feliç de que haguem trencat aquest llarg silenci.
