Aquest diumenge, contra la majoria dels pronòstics, CiU va aconseguir una victòria històrica a Catalunya amb un 30% del vots, guanyant per primera vegada des de 1977 unes eleccions generals. Només l’enquesta del CEO dirigit per Jordi Argelaguet (únic centre que publica les respostes absolutes dels votants i que per tant no “fa cuina”) va anticipar la victòria de CiU. La federació nacionalista s’ha imposat amb el discurs més clar i contundent que ha fet mai sobre un pacte fiscal basat en el concert econòmic en unes eleccions espanyoles:
Fins i tot Duran Lleida ha parlat d’espoli fiscal a la campanya electoral i tot els mítings de CiU han estat presidits per un marcador electrònic gegant, que incrementava en 512€ per segon el dèficit fiscal de Catalunya de l’any 2009 (16.500 milions €). Aquest marcador, a imitació del que jo havia vist el 1996 a Nova York a Times Squares (llavors un diari econòmic volia sensibilitzar la població contra el llavors creixent dèficit públic dels EUA) el vaig proposar al 2005 a diferents partits catalans per a denunciar l’espoli fiscal, però llavors vaig trobar la indiferència per resposta. Com han canviat els coses!! Per cert, el PP ha fet majoria absoluta? Que els espanyols ara se salvin sols a ells mateixos.
1.- Tot i que el PP ha obtingut la majoria absoluta, el govern de Rajoy serà feble davant les reformes que li seran imposades des de la UE i CiU no tindrà excusa per demorar la seva demanda de pacte fiscal basat en el concert econòmic. Com diu Jordi Graupera, que CiU no sigui necessària com al 1996 per al PP permet alleugerar la pressió sobre CiU “d’haver de tornar a salvar Espanya d’ella mateixa”, deixant tota la feina (i el desgast pertinent en una opinió pública espanyola que ningú no ha preparat ni avisat del què li cau al damunt) per al PP. CiU ara pot concentrar els esforços en el seu programa electoral i en la defensa dels interessos econòmics i nacionals de Catalunya.
2.- Mentre PP i PSOE parlaven de dretes i esquerres CiU ha aconseguit que el concert econòmic, la seva reivindicació estrella, fos percebut per una majoria de catalans com a referència i agument principal a l’hora de votar. Així, els partits que voten plegats a favor del concert econòmic al Parlament català (CiU, ERC i ICV) han quasi aconseguit el mateix percentatge de vot que PP i PSOE: un 45% i 22 dels 47 diputats. De fet, PP i PSOE assoleixen a Catalunya, reforçant la tendència de les dues darreres eleccions, els seus mínims històrics a Catalunya: només 25 diputats i només el 47% dels vots.
3.- Artur Mas durant la campanya electoral va recordar explícitament què entén per pacte fiscal: “1.- recaptació, gestió, liquidació i inspecció de tots els impostos que paguen els catalans; 2.- i relació bilateral amb l’Estat, fora de la LOFCA, per fixar la quota de compensació per les despeses de l’Estat a Catalunya i el contigent de solidaritat”. Tal com va fer a les eleccions catalanes del 2010, Artur Mas dia rera dia va recordar que la pre-condició per a entendre’s amb el futur govern espanyol era el pacte fiscal amb resultats equivalents al concert foral. “No cal que et cremis, no et mullis, que les enquestes ja ens van prou bé”, deien veus assenyades a CiU. Llavors com ara, però, el president Mas ha estat previsible, coherent i consistent en aquest punt.
4.- A curt termini la majoria absoluta del PP bloquejarà tota mena de concessió als catalans. Rajoy, però, tot i haver obtingut la majoria absoluta més gran de la democràcia, sap que liderarà el govern més feble des de 1977: la caiguda de la borsa i la pujada de la prima de risc espanyola amb què els mercats han rebut el PP recorden a Rajoy els límits creixents que la globalització i l’euro imposen al centralisme ineficient dels alts funcionaris de l’Estat espanyol. De fet, The Economist la setmana passada parlava de “poison” (verí) per referir-se al possible dèficit públic ocult i a les factures pendents de pagar que pot trobar el nou govern espanyol. Si això es confirma per als mercats serà el descrèdit final la caiguda definitiva d’Espanya… cap a la intervenció i el rescat? I “con los vascos al monte” els catalans seran més necessaris del que ara pregona Sanchez Camacho.
4.- Com diu Jordi Graupera, el pacte fiscal del president Mas és una operació de cohesió interna a mig termini, més que no pas n’esperi una solució a curt termini (encara no hi ha prou consens intern, expressat en vots a Catalunya, a favor seu). El pacte fiscal de Mas cerca agrupar tot el país al darrera d’una idea de futur i llibertat: “Catalans, voleu governar-vos o voleu ser governats?”. Aquesta és la nova “Teoria del Poder català” i, si és acceptada, llavors el pas a favor d’un tren de mercaderies cap a Europa o d’un espai laboral català és minúscul.
5.- Al 2005, quan vaig escriure amb Jordi Pons “L’espoli fiscal” (Editorial 3 i 4), molts prohoms catalans em van dir que aquest tema mai no interessaria ningú a Catalunya (per exemple, en alguns debats que havia fet llavors al Cercle d’Economia): “noi, no veus que això mai no interessarà ningú a Catalunya?”. Al 2011 alguns d’aquests prohoms eren a la Llotja de Mar a l’acte exclusiu de CiU dedicat al pacte fiscal, per escoltar Mas i Duran. En aquell dia Duran va dir que “calia parlar d’espoli i no de solidaritat” (mai abans no li havia escoltat pronunciar la paraula espoli) i el president Mas va dir que “com més vots facin PP i PSOE a Catalunya més impostos dels catalans marxaran de Catalunya per a no tornar en forma de dèficit”. Aquell primer dia de campanya vaig veure que s’enfocava bé la prioritat del discurs, en una campanya en què la mobilització de CiU anava creixent mentre s’anava desinflant la del PSC.
6.- Al 2005 també vaig escriure que “qui amb més credibilitat enarboli el concert econòmic s’emportarà l’hegemonia social i electoral de Catalunya”. Al 2011, i amb unes campanyes més explícites que mai basades en el concert econòmic, CiU ha guanyat les tres darreres eleccions. Intuïcions públiques que havia repetit en moltes conferències que vaig fer durant els anys 2005 i 2006 per tot Catalunya, parlant de l’espoli fiscal i del nou Estatut.
7.- Recordo que Xavier Trias va votar a la consulta sobiranista del 10-A a Barcelona, tant sols cinc setmanes abans de les eleccions municipals del 28-M i amb un PSC abocat en contra de CiU per aquest tema: “ho tens clar, Xavier?” li vaig preguntar aquell diumenge al matí, poc abans d’entrar a Òmnium Cultural i on l’esperaven dotzenes de periodistes. En Xavier Trias, com qui no vol la cosa, diu que “avui sé que perdo uns quants vots, però també sé que en guanyo molts més”. I tot un senyor de Sarrià va votar Si a la independència… i CiU va guanyar a Barcelona les eleccions municipals com mai ho havia fet abans, tot i la campanya de l’esquerra estatalista contra les retallades i tot i la gran atenció mediàtica prestada a última hora a uns suposadament espontanis indignats.
8.- Per això PP i PSOE ara voldran canviar la llei electoral: el concert econòmic, però, ja és carta guanyadora a Catalunya. El PSOE (Rubalcaba, en una de les seves poques propostes concretes) ja va avançar la reforma electoral al setembre, però ara resulta que la llista més votada en unes generals ja no és PP o PSOE, sinó una CiU més explícita que mai en el seu sobiranisme: el concert econòmic, finalment, també és carta guanyadora a Catalunya en unes eleccions espanyoles!!
9.- A l’Hotel Majestic vaig parlar un moment amb el president Artur Mas la nit del passat diumenge, on ell i molts consellers feien una cara de felicitat radiant, especialment els consellers Ruiz, Recoder i Cleries. “Hi ha país, president!” li vaig dir. “I més que n’hi haurà…”. Som-hi per a que així sigui.
