No sé per què hi esmerço ni 5 minuts, però el cas és que segueixo la conferència d’Iceta, aquest noi de qui no es coneix l’ofici, però que des que era un adolescent que deu anar amb cotxe oficial. D’aquell temps de Cornellà com a mínim. Es postula ara com a futur primer secretari del PSC i no assegura que vulgui també ser candidat a la presidència de Catalunya d’aquí 3 anys. Dic que no se’n coneix l’ofici i el cert és que és d’aquells que, de la política, n’ha fet ofici. ¿Quant de temps hi porta? Si de la política en fas ofici, aleshores és que no hi ets per servir sinó per servir-te’n i l’únic que t’importa és el benefici que pugui aportar-te a tu. El país tant se te’n fot. Però és que, a més, t’escolto i les teves paraules em transporten a un món que no sé veure per enlloc. Un món del passat, obsolet. Estat de benestar (que no podem pagar), igualtat d’oportunitats, redistribució de la renda, de la riquesa, del saber (¿com es redistribueix el saber?) i del poder. Cogestió, foment de l’economia social. Tota aquesta cantarella. Mai l’esforç ni el mèrit. Ni que cap aportació sigui exigida ni exigible. Iceta. Iceta i el seu seguici.¿Què ha aportat aquest noi al país després de tants i tants anys? Aliança social del progrés, diu encara. I no sé què de la igualtat de drets i deures pel que fa a la immigració. Tot això, i més, diu Iceta, després de 3 solemnes patacades els darrers 12 mesos. Una darrera l’altra. Aquesta enorme mascarada que tant de bo es converteixi, per sempre més, en residual. Gent sense ofici, però amb benefici, que, al final i com a premi, encara els fan senadors, com Montilla. I tant que estem en crisi! I no sé per què hi esmerço ni 5 minuts.

www.miquelcolomer.cat