EL POETA
(Dedicat als poetes desconeguts)
La cambra fosca, la porta oberta
que deixava veure una petita llum,
dins un món estrany, records de poeta
tancats a la cambra amb flaire de fum.
No tenia res de fascinant pel que no entenia
que uns mots suaus, unes lletres tremoloses,
el fred que penetrava, el dia que moria
havien estat goig pel poeta, notes amoroses.
Tot era sublim en la mísera estança
pel que entenia que l’amor és vida,
la cadira trencada, dolça enyorança,
records, pensaments, pel que mai oblida.
Naixia d’un no res una poesia
tot era misteriós, més tot inspirava,
tot semblava mort i amb ell tot vivia,
era foc ardent el que ell estimava.
Papers, plomes, llibres, una taula,
no necessitava més per sentir-se poeta
potser agrair una dolça paraula
amb un somriure franc com un vell profeta.
Felicitat, no l’inquietava el demà
vivia el dia moment a moment
era la ment la que escrivia, no la seva mà
era el sentiment que sortia del seu pensament.
En la cambra tancada, en la fosca estança
no hi queda res de valor, quatre teranyines,
es podria cremar tot sense cap recança
fins unes quartetes que ningú llegirà, quatre poesies.
O potser marxaran amb el vent al obrir la porta
i volaran com a la tardor les seques fulles
arribaran al riu o moriran a l’horta
o quedaran arrugades entre les despulles.
Ningú haurà llegit aquella poesia
ni a ningú li farà falta el somniador
el poeta que en la misèria vivia
sense endevinar que era el més gran vividor.
No necessitava més, era feliç en la trista estança
trobant la llum de la terra i la del cel
vivint de records sense cap recança
portant a la imaginació tot el seu anhel.
S’hauran perdut, escampat els seus poemes
i la tinta s’haurà esborrat sense llegir
mentre el foc ardent s’haurà apagat de les seves venes
i l’últim vers vora la mar anirà a morir.
