Aquest diumenge CiU ha aconseguit una victòria electoral històrica, personalitzada en la figura de Xavier Trias i Carles Puigdemont com a futurs alcaldes de Barcelona i de Girona. Tot i la intensa campanya contra les retallades desplegada pel tripartit, amb la col•laboració d’uns sindicats generosament subvencionats pel govern espanyol, CiU s’ha imposat en molts llocs de manera fins i tot més clara del que preveien les enquestes. De la mateixa manera, les concentracions “d’indignats” dels dies abans de les eleccions tampoc no han alterat els resultats electorals, tot i els explícits intents de dirigents del tripartit de voler capitalitzar aquesta “espontània” indignació. Per cert, aquests concentrats pretenien diluir la responsabilitat de la crisi econòmica del PSOE i dels seus socis? (tal com no passa en les democràcies avançades: per a bé i per mal són els qui governen qui ostenten la principal responsabilitat del que passa)? pot ser per això repetien com a principal consigna, a pocs dies de les eleccions, que “tots els polítics són iguals”, per generar més abstenció i dificultar així els canvis? I com poden els polítics del tripartit mostrar-se comprensius amb els indignats si han estat ells en els darrers anys (8 a Espanya i Catalunya, 32 a Barcelona) els qui han governat? Aquí teniu, partit per partit, un breu comentari sobre els resultats electorals, amb especial atenció a la davallada d’Esquerra.
1.- CiU: Ha aconseguit una victòria històrica guanyant per primera vegada en vots absoluts a Catalunya i conquerint primers llocs mai no assolits abans (Barcelona, Girona, Reus, Manresa, Mataró, Igualada, Vilanova i la Geltrú, La Seu d’Urgell,…), així com també assolint majories absolutes mai vistes abans (Tortosa, Figueres, Valls, Banyoles, Puigcerdà, Mollerussa…). El procés de renovació de CiU arreu del país ha proporcionat un nou impuls liderat de la mà d’una nova generació de gent jove molt formada i ha donat a CiU molts ajuntaments. En les darreres setmanes he fet una quinzena de mítings de cap a cap del país i he pogut constatar la qualitat i l’ambició d’aquesta nova generació de dirigents locals de CiU. Això contrasta amb uns candidats socialistes que, en alguns casos, ja porten dues dècades com a polítics professionals i als quals els manca un relleu semblant.
El triomf de CiU ha estat també un triomf de valors i actituds: davant del vot de la por promogut per altres partits, que sovint han ratllat el cinisme i la demagògia amb les retallades forçades per un deute generat pel tripartit (el deute de la Generalitat s’ha triplicat de 2004 a 2010 segons el Banc d’Espanya!!), CiU ha fet una campanya en positiu, dient la veritat a la gent i actuant amb responsabilitat europea.
2.- Tripartit: Parlo de tripartit per què els seus tres partits, tot i la desfeta del passat 28-N, segueixen actuant com a bloc, tal com es va demostrar per exemple amb la manifestació dels sindicats i en la coincidència de basar en les retallades el tram final de la seva campanya. El tripartit ha plantejat aquestes eleccions municipals com una segona volta de les passades eleccions catalanes, de tal manera que si guanyaven podien des dels principals ajuntaments catalans fer de contrapoder al govern de la Generalitat, alhora que haurien deslegitimat parcialment la gran victòria d’Artur Mas. No cal dir que això hauria estat letal per al país: els governs de Jordi Pujol no van poder avançar més en la construcció nacional pel joc de suma zero que els socialistes practicaven des del seu amplíssim poder local a Catalunya i amb la força de tots els seus diputats a Madrid. La victòria de CiU a les eleccions locals de 2011, però, obre per primera vegada la possibilitat que CiU guanyi també per primer cop a Catalunya unes eleccions espanyoles. I consti que les dues darreres victòries s’han aconseguit quan CiU ha apostat, de manera més explícita que mai, per un pacte fiscal inspirat en el concert basc. Duran i Lleida, per tant, ja té el discurs polític fet i el terreny adobat.
3.- PSC. Per al PSC el cost del sucursalisme és creixent a Catalunya, després de les (aquestes si, ben grans) retallades de l’Estatut i de les constants mentides i incompliments del govern amic del PSOE. La votació del fons de competitivitat a Madrid de fa 15 dies va delatar fins a quin punt el doble joc del PSC a Catalunya i a Madrid cada cop genera més rebuig en els catalans. Només hauria calgut algunes abstencions però ni això.
D’altra banda, el fet que el PSC hagi basat la seva campanya contra les retallades, ignorant que feia poques setmanes que havia deixat el govern, s’ha demostrat que ha generat un ampli rebuig. Fins i tot opinadors poc proclius de ser titllats de convergents s’han mostrat contraris a aquesta demagògica campanya: Salvador Cardús, Joan B. Culla, Patrícia Gabancho, Rafel Nadal…han escrit en les darreres setmanes dures crítiques a aquesta irresponsabilitat. No cal dir que si aquest tipus de campanya hagués donat fruit electoralment parlant, el debat polític a Catalunya s’hauria allunyat en el futur del debat polític de les democràcies avançades europees i s’hauria acostat més al d’algunes repúbliques populistes sud-americanes.
4.- Esquerra: El nou daltabaix d’Esquerra segueix demostrant que les seves dues apostes tripartites no quedaran impunes, per bé que els seus dirigents segueixen parlant de dretes i esquerres com si res no hagués passat. Cal no oblidar, però, que en tots dos casos Esquerra va enganyar i estafar l’electorat, prometent equidistàncies que després es van convertir en pactes sempre contra CiU a tot arreu. Aquesta duresa contra CiU (sovint la llista més votada), i la total impunitat amb què ERC ha tolerat durant 8 anys que el PSC seguís totalment submís a Madrid amb el PSOE, segueixen essent les causes principals de que ERC tingui cada vegada més ex-votants que votants. Joan Ridao i Joan Puigcercós, però, encara han de reconèixer aquest pecat original i en no fer-ho estan portant Esquerra cap a la marginalitat definitiva, després de tres patacades electorals consecutives (espanyoles 2008, catalanes 2010 i municipals 2011). I consti que escric tot això amb tristesa: Catalunya no es pot permetre l’evaporació d’Esquerra, però estic repetint aquí coses escrites al diari Avui des de l’any 2005.
Quin contrast entre aquesta Esquerra tan dogmàtica i a voltes sectària amb els escocesos de l’Scotish National Party!! Com escrivia Sebastiá Alzamora fa dues setmanes al diari Ara, l’SNP ha pactat en la darrera legislatura amb tots els partits escocesos sense apriorismes ideològics ni exclusions prèvies: conservadors, socialistes, liberals i verds. D’aquesta manera ha aconseguit en les eleccions de fa tres setmanes captar vots de tots i cadascun dels respectius electorats. D’altra banda, l’SNP ha dedicat grans esforços a fer possible la convivència dins del seu partit dels diferents corrents ideològics existents, imprescindible si es vol esdevenir un catch-all party (un partit capaç d’aconseguir àmplies majories), en lloc de purgar i d’expulsar del partit dels que no eren prou purs en el seu esquerranisme. L’SNP ha mostrat el camí de com créixer des del govern, mentre que Esquerra ha fet tot el contrari.
Joan Puigcercós, un lideratge fracassat? Rebobinem un moment la història recent i fem política ficció. Estiu de 2006. Després del referèndum de l’Estatut ERC fa el seu congrés a l’estiu i tria Puigcercós com a candidat a la Generalitat. Des de la coherència del No a l’Estatut, no entra al govern i es disposa a capitalitzar, com a primer partit de l’oposició, des del col•lapse de les infraestructures del 2007 fins a la retallada de TC al 2010. Com estaria ara ERC? Sé de bones fonts que Puigcercós va rebutjar aquesta possibilitat, que passava per anticipar l’enfrontament amb Carod-Rovira. Un líder és aquell que sap aprofitar les ocasions quan passen… i de vegades els trens només passen un cop a la vida.
El prestigiós diari Finantial Times va dedicar un revelador article el passat 9 de maig a la seva prestigiosa pàgina 11: The Catalan secret of Saldmon’s success (“El secret català de l’èxit de Saldmon”), de Phillip Stephens. El referent de l’SNP és la CiU de Jordi Pujol i el futur referèndum escocès inclourà tres opcions: statu quo, independència i concert econòmic. Salmó gairebé segur (impost de societats) per al cove escocès!
Oriol Junqueras s’albira com l’única possibilitat de redreçament electoral d’Esquerra, en ser l’únic líder no contaminat pels tripartits: a Europa tothom reconeix que els lideratges el marquen els electors i no pas les cúpules i els militants: a les eleccions europees de 2009 Junqueras va assolir gairebé tants vots com Puigcercós a les catalanes de 2011: tot i que la participació va ser molt menor (40% contra 60%), pocs milers de vots van separar un de l’altre (189.000 contra 210.000).
5.- ICV: ICV segueix on sempre ha estat, però la seva radicalitat i el seu dogmatisme ha fet fugir en massa molts electors de PSC i ERC cap a CiU i altres opcions, com és el cas dels “papers per a tothom” pel que fa a la immigració (i que PP i PxC han sabut explotar). Que els seus líders hagin dit i repetit aquests dos dies que ICV és “l’única esquerra que creix” demostra fins a quin punt ICV manté encara tics d’arrogància psuquera de l’època soviètica: és que potser les CUP no són prou purs en el seu esquerranisme? Si el manteniment d’ICV comporta l’ensorrada del PSC, i si ICV exclou sempre CiU de tot pacte, ICV pot acabar essent el més ric del cementiri. Avui però Isabelle Duran, eurodiputada verda belga i vice-president del Parlament europeu, ha dit textualment en un debat a la comissió de transports: “treballem de manera serena, sense apriorismes ideològics, en favor de l’interès comú”. Quan sentirem això d’algú d’ICV?
6.- Especializació electoral creixent: sobta veure com Solidaritat i Ciutadans aconsegueixen bons resultats en les eleccions al Parlament però els costa reeixir a nivell local, mentre que la CUP va refusar de participar en les darreres catalanes i PxC no va aconseguir-hi diputats. Aquest és un element més de complexitat i d’atomització creixent de l’electorat català. En aquest context, el lideratge de CiU encara guanya més valor en termes relatius.
