Les eleccions a Catalunya, forçades pel govern central espanyol malgrat l’esborronament que aquesta mesura ha causat als científics de la medicina, com ja era d’esperar no han portat el resultat que haurien volgut els manaires espanyols. Els partits independentistes no sols no han anat a parar a la oposició, sinó que han tornat a aconseguir la majoria d’escons al parlament i fins i tot per primera vegada la majoria dels vots emesos. La baixa participació electoral (53,54%) no és cap argument per relativitzar aquest èxit, com no ho hauria sigut si haguessin guanyat els nacionalistes espanyols.
Mirem-nos alguns fets sobre els resultats.
1.Si sumem tots els vots (també els que han tingut els partits que no han aconseguit cap escó) es produeix el quadre següent: els partits, partidaris de la independència han rebut (arrodonit) 1.443.000 vots. Els contraris, 1.356.000. D’aquests, però el partit esquerrà Podemos (a Catalunya CeC) n’ha tret 194.000. Però Podemos s’ha manifestat reiteradament a favor d’un referèndum sobre la independència a Catalunya. Per tant no és cap detall nimi, que els que propugnen un referéndum així hagin rebut el 66 % dels vots.
2.Que els socialistes catalans hagin tingut escassament 50.000 vots més que ERC, han d’agrair-ho als nacionalistes espanyols que abans havien votat per partits espanyols de dreta com Ciudadanos i el PP i aquesta vegada han votat el PSC i el partit feixistoide Vox, amb l’esperança d’escombrar els independentistes del govern català. Però el compte no els hi ha sortit.
És una altra qüestió, que la formació de nou govern no serà fácil, perquè els tres partits independentistes, que tindran una majoria suficient al Parlament, estan certament d’acord sobre la fita de la independència, però molt dividits sobre el camí que hi hagi de portar. Però estan obligats a trobar un compromís si no volen provocar la indignació dels seus electors. A la política catalana li esperen setmanes turbulentes.
Després de les eleccions Espanya ha refermat altra vegada les seves accions repressives. I la ministra espanyola Calvo, preguntada sobre com avaluar la majoria absoluta de vots pels independentistes, ha dit ben clar :”És igual el percentatge perquè res no canviarà”. Aquest és el respecte dels manaires espanyols per les regles democràtiques.
En aquest context hi ha dos articles dignes de llegir-se. El primer sobre les eleccions. (segueix l’enllaç a un article d’Axel Schönberger, que ha sortit també a l’Unilateral, amb el títol “El que cava una fosa per un altre també caurà en ella”). El segon és sobre un esdeveniment que també ha escalfat els ànims i no sols a Catalunya (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck sobre el cas Hasel).
I altra vegada la premsa en alemany, en la seva informació, ha repetit clixés copiats de la premsa espanyola, però que no responen a la veritat. Alguns exemples:
-”el referéndum il·legal de l’octubre del 2017”. El referèndum va ser certament declarat il·legal pel TC espanyol, però (com han exposat experts internacionals, també de la ONU) allò va ser fet amb una violació flagrant de la constitució espanyola, que amb els seus articles 10, 95 i 96, sí que permet un referéndum així. Per tant il·legal ho va ser la seva prohibició a través dels tribunals espanyols.
-“el cap de govern català, Puigdemont, que va fugir cap a Bèlgica…”. Qui diu això hauria de precisar-ho més. Puigdemont va escapar-se l’octubre del 1017 de caure a les grapes de la justícia espanyola de l’arbitrarietat de la qual no podia esperar res de correcte., però s’ha posat sempre a la disposició de la justicia belga (i també de l’alemanya). I per això no ha estat en cap moment “un fugitiu de la justícia).
-Alguns diaris han escrit: “Salvador Illa, el més popular dels ministres espanyols és l’arma secreta dels socialistes espanyols. El Sr. Illa era segurament el més conegut dels ministres del govern, com en aquest temps de pandèmia ho són els ministres de sanitat a tot arreu.. Però popular no ho era gens. Té l’anomenada de tenir un dels pitjors balanços en la lluita contra el Covid19. No tan sols va refusar el tancament dels nombrosos hotspots espanyols de la malaltia, sinó que fins i tot va anul·lar els que havien ordenat ja algunes regions autònomes. Per tant el senyor Illa no era el més popular dels ministres sinó el de més mala fama del govern espanyol.
Malauradament bona part del refús que troba als països de parla alemanya el desig d’independència dels catalans es basa en la informació no sempre correcta dels mitjans o (amb molt honroses excepcions) la dels seus corresponsals molt influïts per Madrid,. I per això seguiré tenint motius per continuar el meu treball de Sísif.
Article publicat en alemany al bloc de l’autor. Aquí pots llegir l’original.
