Escriure un article d’opinió quan a l’opinador li roda el cap no és gens senzill. Ho podeu ben creure. Des de les dues conferéncies de Mas i Junqueras (diguem-ne versió M i versió J) s’ha armat al país un batibull de ca l’ample. I com més se’n parla menys clar s’hi veu. Totes dues versions tenen punts a favor i en contra. I el cert és que ni que ara féssim enquestes sobre el tema, ja sabem que els resultats electorals sovint són molt diferents d’aquestes, i que si volem ser sincers no estem en condicions d’afirmar rotundament quina versió treuria més escons independentistes al parlament català.
Jo sóc dels que estan convençuts de què al final (i bastant aviat perquè no podem permetre que el temps se’ns escoli) hi haurà una nova versió “C” (de conjunta, o de compromís) amb la que ens haurem de llançar de cap a l’aigua i veure si nadem o si anem a fons. Jo sóc també (com ja he escrit al MD) dels que creuen que la solució ideal seria la llista unitària, però dels que dubten que aquesta sigui possible. Una dita alemanya diu que allò que és millor pot ser enemic d’allò que és simplement bo. I en aquest cas crec que ens haurem de conformar amb una bona solució encara que no sigui la millor. Per desgràcia, ens hem de treure del cap que una fita tan vital com la que perseguim sigui prou com per despertar en tothom una generositat suficient que faci aparcar per un temps concret tots els recels, les tírries, les enemistats o els odis que formen part del pósit que tothom porta al sarró. La gent és com és i la del nostre país no és cap excepció. Que tants catalans, però, estiguin fent un esforç tan gran, voluntari, sacrificat i desinteressat, es mereixeria que la nostra classe política també fes un esforç fora de mida per correspondre-hi, perquè sense el poble ells no són res.
Em guardaré com d’escaldar-me de voler fer aquí el setciéncies i d’arriscar un pronòstic de com será la versió C. Intentaré només de senyalar un parell dels punts que crec que la nova versió hauria de tenir en compte.
1. És no sols encertat sinó imprescindible preveure de formar un govern de concentració nacional pels 18 mesos de la versió M o pels que es preveguin en la versió C. Però aquest govern no funcionaria si no es té clar que les diferències p.e. entre CDC i CUP farien l’entesa de curta durada si no estan tots d’acord de bell antuvi que en aquest període l’objectiu primordial és la independència i que tant al davant del poble com al davant l’estranger es faria un paper molt galdós si hom es tirés els plats pel cap per temes en els que no es podrà canviar res de debò fins que tinguem la clau de la caixa. Si no hi ha aquesta entesa de bon principi, el millor seria que la CUP quedés fora d’un govern CDC/ERC (i qui s’hi ajunti), però que hi donés suport parlamentari incondicional en tot allò que faci referència a l’alliberament nacional, conservant però la seva independéncia en tot allò que sigui l’administració del dia a dia en el període transitori.
2. El paper capdavanter d’Artur Mas (ni que ell estigués disposat a deixar-lo) no s’hauria de posar en quarentena de cap manera, i crec que en Junqueras hauria de ser el primer interessat en què Mas seguís sent la punta de llança dels polítics independentistes. Aquesta visió, aquesta generositat, el qualificarien definitivament per tal de, quan vingui l’hora, poder aspirar a ser ell el màxim representant de la república catalana. Agradi o no a molts, en Mas és un dels grans actius que té en aquest moment Catalunya; la seva retirada per mesquineses partidistes ens faria perdre moltes de les possibles simpaties que s’hagin aconseguit a l’estranger i produiria una divisió catastròfica en el sobiranisme català, ja que són molts més els catalans que aplaudeixen l’actuació intel·ligent i assenyada del president que els que, pels motius que siguin, no el puguin veure ni en pintura.
3. Encara (ni que segurament sigui debades) vull expressar la meva convicció de què la llista unitària no hauria de ser impossible i podria obtenir un màxim d’èxit i de rendiment electoral, sempre que es donessin dues condicions: a) que fos ben visible per la gent que no és la llista d’en Mas, ni la d’en Junqueras, ni la d’en Fernàndez, encara que tots tres i altres polítics també hi fossin, sinó una llista de país acreditada per personalitats civils que també sabessin donar-se les mans pel damunt de les seves possibles diferéncies, i b) que tots ells firmessin un manifest invitant urgentment a tots els seus electors a votar la llista unitària, I les firmes, per no donar lloc a malentesos, per ordre alfabètic. I l’acord d’aquest manifest s’hauria de reflectir en tots els actes electorals conjunts que es fessin a tot el país. Seria molt bonic, molt patriòtic i altament eficient, però em temo que aquesta no serà la versió C.
4. El gran desavantatge de la versió amb dues o tres llistes és la seva possible indefinició: que es pugui interpretar que la gent no les vota pel tema de la independència sinó per la resta des programes que s’hi exposen. Això, potser es podria obviar. Caldria però que els partits de cada llista tinguessin la honestedat i la sinceritat de dir en el seu programa: “Sense la independència podrem fer ben poca cosa del que us oferim. Sense la independéncia només es poden posar pedaços de tant en tant i per tapar forats se n’hauran d’obrir d’altres. Amb la independència, sense que els governs de Madrid ens ho puguin impedir, serà quan es podrà començar a governar racionalment. Per tant, el programa que exposem és el que aplicariem en una Catalunya independent si les majories parlamentàries posteriors ho permetessin. Si voteu aquesta llista tingueu, doncs, clar que és perquè sou conscients que voteu la independència i que sense aquesta no hi ha manera d’arreglar el país”. Si això es diu ben clarament, el problema d’indefinició, tant de cara endins com a fora, potser quedaria solventat. Però ja dic: cal molta honestedat, molta sinceritat i res de mirar-se el melic del partit.
Almenys hi ha una informació positiva: que ERC i CDC volen negociar la versió C de forma discreta, sense protagonismes inútils de cara a la galeria i no parlar-ne en públic fins que no hi hagi “fumata” blanca. I aquesta l’esperem tots abans de Nadal. Si cal que facin com els cardenals: reunir-se a una sala d’on no puguin sortir fins que s’hagin posat d’acord. La gent fins i tot els hi portaria pizzas i vi de la terra perquè no tinguessin cap excusa per fugir d’estudi.
